La Fulla

Dimarts, 28.1.2014 13:30h L'entrevista

L'ENTREVISTA. Joan Díaz, l'últim pastor


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


El Joan, posant per la foto oficial de l'entrevista

Amb el ramat a la serra.

Coneixement mutu.

Els aires de la serra senten bé.

Les co-protagonistes de l'entrevista.




Al mes de juny un parell de reporters de La Fulla vam passar el matí al cobert de Cal Grabat tot conversant amb el Joan Díaz, últim testimoni que queda al poble de l’ofici de pastor. Només arribar comencem preguntant per la classificació establerta per diferents tancats dins el cobert…

La Fulla: Aquestes d’aquí són per matar..

Joan Díaz: D’aquí, les posem en aquest departament, que ara ja son al ramat, i el ramat el tinc a dalt a la Serra. O sigui, les traiem d’aquí per despopa’ls de la mare, llavors les aviem al camp, i aquestes ja son les futures mares, les que son per vida, vaja.

L.F.: Lo que farem ara es anar amb el ramat a la Serra?

J.D.: El ramat és a la serra, les mares es queden aquí ara a l’hivern i a l’estiu surten a pasturar per aquí al voltant, però a la primavera i estiu, al tenir les altres allà, no surten.

L.F.:I com és el teu dia a dia?

J.D.: Doncs, mira, vinc al matí, dono menjar als grans, després als petits, i llavors les trio: es treuen les mares per la porta del final del tancat, i els petits es queden tots aquí. Les mares mengen durant tot el dia a l’altra banda, i els petits aquí. Llavors, al vespres, a les set o les vuit de la tarda, obrim la porta d’allà baix i popen, i estan tota la nit amb les mares, aquesta és la rutina de cada dia.

L.F.:I les que son a la serra?

J.D.: Aquestes, tal com anem despopant de les mares, les pugem a la serra, amb un carretó. Llavors, anem baixant les que van criant.

L.F.: O sigui, crien allà dalt.

J.D.: Crien allà dalt i les baixem aquí. I quan acaben de despopar, i quan acaben el període de despopament, que son trenta-sis, trenta-set dies, les posem aquí. Llavors agafo les mares i les torno a portar a la Serra. Allà hi ha els mascles.

L.F.:I quants n’hi ha?

J.D.: Vint-i-vuit mascles. De femelles n’hi ha unes cinc-centes quaranta.

L.F.: Quan és la època d’aparellament?

J.D.: Al tenir botiga han de venir escalonats. Llavors, les femelles es preparen per a que els vingui el zel. Es fa amb unes esponges, que s’introdueixen a la natura, durant dotze dies. Passats aquests dies, els traiem l’esponja i els posem una hormona per a que surtin de mascle.

L.F.: Per a que entrin en zel...

J.D.: Això mateix. O sigui, anem fent en lots de 25, 26. Lo normal és que sobrin dos o tres mascles. Per anar bé, cada mascle hauria de cobrir una, però a haver-n’hi tantes, anem fent aquests lots, per tal de que puguin donar l’abast i l’esperma sigui de qualitat.

L.F.:I no pugeu i baixeu la de serra cada dia amb el ramat?

J.D.: No, no. S’havia fet, però els animals tenien molt desgast, es cansaven, i el no els feia profit el menjar. Això igual que la persona que s’atipa molt i després se’n va a caminar quatre o cinc quilòmetres. Ja ho havia fet ja, de pujar i baixar! Fins que vaig veure que, noi, això és matagent. I Així que vam fet un tancat davant de la cabana i vam fer aquesta repartició: les que crien aquí, i les que no, allà dalt.

L.F.:I des de quan es fa així, que ja no baixeu de la serra?

J.D.: Aquest sistema, deu fer uns deu anys que el fem. Quan vaig entrar a la casa, érem tres pastors. Jo portava les que no criaven, per què era jove i hi havia l’home més gran que tenia l’experiència. I vam acabar que ho vam canviar, el jovenet portava les que criaven i l’home gran les que no. Fins que es van jubilar tots i me les vaig quedar totes jo: a mesura que els pastors es van anar jubilant, es van reduir els ramats.

UNA MICA DE BIOGRAFIA
 
L.F.:I quan fa que vas entrar a fer de pastor?

J.D.: Aquest any (2013) fa 39 anys. El dia quatre de juny.

L.F.: Era la seva primera feina o n’havia fet d’altres?

J.D.: No. Jo anava per una altra feina. Jo volia estudiar veterinària. Vaig fer uns tres cursos de la carrera. El que passa es que se’m va tancar la canella, em vaig quedar sense pare ni mare i vaig tenir que agafar-me on fos. I em vaig agafar a això que és lo que m’agradava. Però la meva carrera no és pastor, era veterinària.

L.F.: Així teníeu vint-i-pocs anys.

J.D.: 21 o 22. Si, si.

L. F. I quan vau començar, a part de que aquí fóssiu tres pastors, a La Fuliola també n’hi havia més, no?

J.D.: Doncs, el Batalla de Boldú, un; lo Serra, dos; lo Quimet, tres, i nosaltres, tres. En total nou.

L.F.: I amb el temps se’ls han anat traient...

J.D.: Aquesta gent se’ls ha anat traient, els uns per falta de mà d’obra, els altres per... Mira, aquí al regadiu, hem arribat a uns extrems que la persona que no te experiència a guardar aquí, hi ha molt perill, tant pels líquids, o per l’alfals. L’alfals porta un suc a la canya que les infla. Si no saps del que va, les ovelles es poden rebentar. Han d’anar preparades, tenir alguna cosa dins el ventre, perque aquell líquid no els afecti i s’inflen. Llavors, si no tens experiència per portar-les a un lloc, que mengin una mica i, després, vas a l’alfals tranquil•lament, alguna es pot empatxar, però no hi ha tant perill; en canvi, si vas directe a l’alfals, pot ser un desastre. I el panís, quan l’acaben de recol•lectar, igual. Si hi ha gra, els primers dies, com que no estan acostumades al gra, pots fer una massacre.

L.F.: No sabíem que fos tant delicat...

J.D.: Aquí hem arribat a un extrem que la persona que no te experiència, no pot portar-ho. L’Àngel va sortir una vegada i li van petar dos. Va dir “Mai més!”. Una cosa és que t’ho expliquin i una altra es trobar-t’hi. Fins i tot em pot passar ara, encara que ja no em passa tant, però he tingut tantes experiències... Ara hem arribat a un extrem, que la persona que no ho ha viscut de quinze a vint anys, aquella persona no s’ho pot muntar pel seu compte. Precisament, l’entrevista que em faran los de TV3, és sobre això, sobre la experiència de ser pastor.

L.F.: Pot ser per això, fa uns anys es va muntar l’escola de pastors.

J.D.: Si. I jo hi vaig anar perquè em van cridar a veure si volia fer de mestre, i mentrestant proporcionarien un pastor per a que fes la meva feina aquí. La meva missió hagués estat ser professor de pràctiques: portar-los al tros, ensenyar-los l’herba que els feia mal, la manera de fer anar els gossos... Hi havia moltes noies en aquella escola, vint o vint-i-dos i dos eren veterinàries. Era una escola de futurs ramaders, ara l’escola encara tira endavant. Fins i tot volen donar crèdits als emprenedors, perque això desapareix, eh? Això desapareix...

L.F.: I quan et jubilis, què? Que farà l’Angel?

J.D.: Doncs mira, ho haurà de comprar per internet! (riem)

L.F.: Clar, ara si aquest ramat desapareix, ho has d’anar a buscar amb alguna d’aquestes ramaderes grosses.

J.D.: I lo que està comprovat, és que la gent som molt incrèduls. Si et treus el ramat, la clientela baixa. La gent es decanta per la botiga que té ramat. Això de portar la carn de fora, que pot ser bona igual, però hi ha molta gent que ja no hi confia.

L.F.: I no s’ha trobat ningú per aquí que no tingui feina, o que pugui estar interessat?

J.D.: Sí que n’hi ha hagut. No fa gaire temps que a Bell-lloc es va vendre un ramat i el van comprar dos xavals, dos germans de Vallbona de les Monges. Van venir per veure com es portava. Els vaig avisar que això era molt esclau! Em van explicar que un portava la terra seva i l’altre feia cinc anys que estava a l’atur, amb la carrera acabada. Al final es van decidir a tirar per aquí i van comprar un ramat ben guapo. Ja ho tenen en marxa. Es que una cosa o altra hem de fer...

L.F.: Oh, i tant! I ho recomanaries?

J.D.: T’ha d’agradar...

L.F.: Si vingués el teu fill i et digués que vol ser pastor...

J.D.: No a fe de Déu! (riem) No, no... Quan em va dir que volia estudiar carrera i li vaig preguntar “Quina carrera vols estudiar?”, ell em va dir: “Enginyeria electrònica”. Doncs, val. Ara és un dels mecànics bons que hi ha a Balaguer, porta deu anys treballant. El disgust el vaig tenir quan li faltava no res, va deixar la carrera. Però és que aquesta feina li agrada molt, per això no li recomanaria. Però, bé, aquesta gent que no tens res, que estàs a l’atur, és una sortida. O bé si t’agrada molt. Mira, a Castellserà, hi ha un pastor que ara té uns 24 anys, des dels 17 o 18 que fa de pastor. La seva mare és mestra, i som amics de fa temps. Ella ens ha explicat com li sap greu que el seu fill no hagi volgut estudiar carrera. I què hi vols fer? Li ha agradat això, es va quedar amb son pare i ara tenen un bon ramat, que no es moco de pavo. Vull dir que, a cadascú, el que li agrada. Ja et dic, quan el meu va dir: “Vull estudiar carrera”. Li vaig dir: Venga, tira endavant. Com que no la vaig poder fer jo, almenys que pugui ell. I en el meu cas ha estat al revés, quan em va passar lo que em va passar, em vaig decantar cap això. I encara, a casa meva en tinc quaranta. Aquells no van a pasturar ni res. En dic “el ramat de la dona” (riem). Aquells estan controlats, no en puc vendre cap sense que ho sàpiga ella.

ELS CORDERS I LES OVELLES, TOT UN MÓN

L.F.:I aquests que van a l’escorxador, quin procés segueixen?

J.D.: Doncs cada setmana, n’hi van vuit o nou, si no és per dates assenyalades, com Pasqua, que poden arribar a trenta. Per la Mona, lo senzill és corder, brasa, quatre caragols i venga! Per això se’n despatxa tant.

L.F.: I de la pell, què se’n fa?

J.D.: Per la pell, passa un pellaire que la recull. En fan bosses i coses d’aquestes. Havia anat molt barata, la pell. Sembla que últimament millora una mica. Lo que és fatal és la llana. Mira, seria bonic que un dia vinguéssiu a veure com esquilen...

L.F.: Si ens aviseu vindrem! I que és lo que és fatal de la llana?

J.D.: Doncs, que abans s’esperava el temps de xollar per la llana, i ara, val el doble xollar que el que val la llana. Amb la llana no es paga ni l’esmorzar dels xolladors!

L.F.:I qui son els xolladors?

J.D.: Doncs son una colla que van per tota la província. No per tota la província, si nó que també van cap a l’Aragó i Segòvia. Ja fan una bona campanya, però és una feina ben pesada també, han d’estar aplanats tota l’estona. Encara que amb les màquines que tenen ara és molt millor. Abans, recordo que quan vaig començar a guardar, ho feien a tisora. Ara amb una màquina d’aquestes estàs un minut.

L.F.: Aquests més petits que estan separats ara de les mares, però encara popen, quan els ajunteu amb les mares, es troben?

J.D.: N’hi ha que son mares primerenques i n’hi ha que son més rucs i no se la saben trobar. Llavors hi passo jo a donar-los-hi. El que passa es que n’hi ha que son punyeteres, i quan ja els has donat el corderet un cop o dos, quan els juntes no busquen al corderet, em busquen a mi per que saben que els hi dono.

L.F.: Com diries que és aquest animal?

J.D.: És molt llest. Ara m’estan esperant a mi perquè a l’altre cantó els dono el menjar. De tontes no tenen res... Mira, jJo porto tres gossos: un per banda, i un altre que ajuda al més fluix, de reserva. Doncs, portava una ovella que anava mirant a veure si el gos passava, i si no passava, s’atansava als arbres, agafava un poma i se la portava cap al camí. Ben espavilada ella!

L.F.:I les mares, es moren aquí? Què se’n fa?

J.D.: Doncs molts cops les porten cap al Marroc. Allà les aprofiten, fan embotits i les seves coses. Aquí agrada tendre i els marroquins volen corder que tingui almenys un any, i els agrada també la carn d’ovella. Per això ara no tenim cap problema amb les ovelles.

L.F.:I això quants anys és?

J.D.: Doncs poden arribar als 15 anys. El que passa és que al sortir a fora, amb els líquids, es toquen dels pulmons, del fetge, i les hem d’anar traient, si no, ja no ets a temps.

L.F.: Clar, tu les coneixes a totes. Nosaltres les veiem totes iguals...

J.D.: No n’hi ha cap d’igual. N’ hi pot haver alguna que m’equivoca, però de deu, nou apamades. Quan neixen, ja els agafo les mans. I quan fan la primera cria, els agafo les mans de la cria. M’hi passo la vida!

L.F.: Quan hi ha un part, per exemple, hi has de ser, no?

J.D.: Hi de se ser. No fa gaires dies em vaig trobar amb una que en va fer dos. El primer el va fer bé, i el segon no sortia, hi vaig posar la mà i no sortia bé. Hi ha hagut vegades que m’he passat dos hores burxant perqué no sortia bé. Llavors he d’anar-lo girant, perque igual el porten travesser, o amb les potes que fan tope a baix, i a l’empènyer la mare, les potes li fan de presa i no pot ser. Cal posar la ma dins, agafar les potes per a que pugui vindre i treure’l. I mira, que quan va néixer el meu fill, vaig tenir que marxar perque em marejava! (RIEM)

L.F.: Quan temps els dura l’embaràs?

J.D.: El procés de gestació són cinc mesos i uns cinc dies. Els cavalls estan onze mesos.

L.F.:I t’ha passat mai alguna anècdota increïble?


J.D.: Doncs arribar un dia aquí i trobar-me una amb cinc. Pensa que normalment, com a molt en surten tres, doncs eren cinc i tots vius.

L.F: I tot el tema de control sanitari com funciona? J.D.: Tenim un veterinari que va pels ramats. Cada dos per tres, hi ha un control. Cada sis mesos s’han de vacunar...

L.F.: I aquestes xapes que porten a les orelles?

J.D.: La xapa grossa és per la Comunitat Europea, per les ajudes. La més petita és el numero de llibre, que ha de portar cada ramader. Si una es perd, t’has d’apuntar el número. A més a més totes porten un xip intracutani identificatiu. I les petites que deixem per mare, porten una bola a l’estomac, que se’ls introdueix per la boca; hi porten el numero del ramader i es queda a l’estomac tota la vida. Van totes ben identificades: si en tenen de carnets!
L.F.: Perquè abans, vint anys enrere, el tema de control sanitari com anava? Es vacunaven ja?

J.D.: Ja es començava a vacunar. Tenen malalties igual que les persones. Hi ha una malaltia que n’hi diuen la vasquilla, que si no estan vacunades, se’ls desfà el fetge... O la glossopeda, que portaven la llet enfebrada i es morien els petitets quan la popapen. Hi havia unes escabetxines terribles. Recordo que un any, quan vaig començar, de dos-cents, en va quedar quatre o cinc. Va ser una època terrible, fins que la van tallar. Els sortia una llaga a la pota que abans es curava amb oli cremat; avui en dia hi ha un líquid especial que el poses sobre la llaga i amb quatre o cinc dies ja ha desaparegut.

L.F.:Perquè amb els corders, també es pot fer una explotació en la que no surten a pasturar, estan tot el dia tancats, com les gallines o els porcs.

 J.D.:Si. A Castellserà n’hi ha una així. Tenen diferents naus, tampoc les tenen totes juntes i van fent la roda. Ho porten molt controlat. Aquí, tal com van criant, els posem collars de diferents colors i ho anem apuntant.

L.F.:Déu n’hi do de la complexitat del tema...

J.D.:Si, i abans es feia tot a ull. D’aquesta manera saps que les queden prenyades, les que han fet dos, les que han fet tres. Per exemple, les que tenen la marca vermella pintada al llom, son les que han fet dos cries. Les separem en diferents departaments per a que no es robin la llet. A les que han tingut tres, les posem tres marques. Ho portes tot controlat. A vegades tenim més feina als llibres que aquí! Si se’n extravia una, has d’agafar el numero, avisar al Conselleria d’Agricultura, i ells demanen a Madrid i t’envien el número de placa per a que la bèstia estigui identificada des de la Comunitat Europea. Quan una es retira, també s’ha de treure el numero de placa per informar a Agricultura

L.F.:I si et saltes algun procés d’aquestos?

J.D.:Multa! Mira, a mi em va passar una cosa: tenia un gos pastor alemany, un dia se li va trencar la cadena i va saltar on tinc les ovelles. Només va mossegar a una, però les ovelles es van amuntegar i van morir nou ofegades. El veterinari em va fer un certificat, van venir a contar les ovelles al cap de tres o quatre dies i em van castigar traient-me la prima. Un altre any, n’hi havia tres o quatre que havien perdut les plaques. Quan va venir una veterinària i va veure que unes ovelles no estaven identificades, els van treure la meitat de la prima.

L.F.:I on es compra aquest tipus de corder si ja no hi ha ramats?

J.D.:Jo faig una comparació. Com abans la gent anava a plegar caragols i es menjaven aquells caragols, i ara els mengen de granja. Doncs el mateix amb els corders. I com passa amb la fruita d’hivernacle, no és tant bona. Doncs el corder igual: el corder popa de la llet de la mare, per que el corder viu de lo que popa a la mare, i si la mare surt a menjar i pastura de lo natural, el corder s’alimentarà d’una llet més bona. Es nota.

LA VIDA DE PASTOR

Mentre anem conversant el Joan ens comenta “Ara treuré aquestes d’aquí a l’altre tancat per que mengin i a la tarda aniré a veure les de la Serra. Quan fa calor, si no poden beure no mengen. per això les porto al migdia a beure, i a la tarda a menjar fins a les vuit o les nou.”

L.F.:Tot el dia amb els corders, vaja.

J.D.:Si, si. Ara, no m’avorreixo. Quan ho trobava una mica a faltar, el lleure, és quan vaig començar a festejar. Ja va arribar un punt que li vaig dir al pare de l’Angel, “O faig festa els diumenges a la tarda, o plego.” I ell em pregunta. “Oh! I com o manegarem?”. Pues guaita, al matí surto, tanco al migdia i a la tarda festa. Perquè si no, la muxaxa em dirà: “Noi...O els corders o jo.” Es que arribava jo quan tornaven les seves germanes de fer festa. “On hem d’anar ara?” Ella també entrava a treballar a les cinc del mati. Va arribar un moment que em va dir: “Això no pot ser!”, doncs si no pot ser, ho haurem d’arrreglar d’una manera o una altra. (Riem)

L.F: Es que és molt entregat això dels animals.

J. D.: No es pesat, però es que estàs pendent sempre.

L.F: Perquè... vacances?

J: Si, si, me les paguen, perquè no les faci. (Riem) No saps cap on tirar. Però estic adaptat d’aquesta manera, després de 39 anys.

L.F: Quan et jubilis no te’n sabràs avenir... J: Per això ja hi tinc un ramat a casa. La dona em diu: “No en sortirem de tu!”. Però tota la vida m’ha agradat, em va passar el que em va passar, vaig triar això i mira. Si no m’hagués agradat, ja hagués canviat. La cosa està així. Quan passem davant el tancat dels corders, estan tots ajaguts i agrupats.

J.D.: Mireu, aquests petitets que s’han ajagut, marquen el temps, vol dir que aquesta tarda plourà.

L.F: I els grans no el marquen lo temps? Només ho fan els petits?

J.D.: Si, els grans també el marquen, també. El que passa és que ara marquen l’hora de menjar, que fa una estona que els toca. Per això miren cap aquí i estan pendents tota l’estona.

L.F: Quan és la època de zel natural?

J.D.: Doncs aquest temps, maig i juny. Ara es començarien a aparellar. Crien cinc mesos després, a l’octubre i al novembre. Abans només feien una cria a l’any, es cobrien abril, maig i juny, aquests tres mesos. A l’octubre o novembre ja començaven a criar i ja feien tota la cria de patac. Ara poden arribar a fer dos cries cada any. El Quimet tenia un ramat a Forés. I quan arribava aquesta època de criar, les agafaven de Forés i les baixàvem aquí, caminant. És al costat de Sarral, eh? Ho havíem baixat amb un dia, però la primera vegada que vam baixar amb un dia, a l’endemà no podia baixar del llit. Has de tenir en compte que vaig estrenar unes espardenyes de ballar sardanes i quan vaig arribar arribar aquí, els talons ja em tocaven al terra. I vaig dir “Mai més!” Es que abans es feia això; els de muntanya s’hi estaven quinze dies. En conec un de Torre de Cabdella, que som molt amics, i ell de petit n’estava fart de baixar amb son pare cap aquí. Les baixaven molt cap a Altorricó, i un any les van baixar aquí. De Torre de Cabdella a Altorricó! I un any les van baixar cap aquí! Aquí s’hi estaven tot l’hivern, jo les pujava i ells les baixaven, quinze dies. Ara el que faig més és amb un noi de Castellserà, que les portem a Les Pallargues, i portàvem unes mil dos-centes ovelles.

A mode de conclusió el Joan ens comenta: ”Les coses és com tot, t’ha d’agradar molt. Perquè és molt solitari, i has d’estar cada dia allí, cada dia; t’ha d’agradar molt. Jo també tota la vida he tingut un caràcter que quan he acabat la feina, no m’he estat mai a casa, sempre he fet estat voltant. Em canviava, em dutxava i venga, a fer la festa!”

Ens acomiadem del Joan, mentre encara ens recorda que se n’havia fet un tip de passar pels carrers de Boldú quan encara no n’hi havia ni un de pavimentat... I marxem del cobert amb el pensament al cap de que tot evoluciona i canvia; i per descomptat els oficis no se’n queden al marge. Des de La Fulla hi hem volgut deixar aquest testimoni únic abans no sigui massa tard, tot agraïnt tant a Joan com a l’Àngel la seva predisposició per explicar-nos-ho tot sobre aquest món.


Lectures 21818 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris

3 de febrer 22.52h

Ha sigut total una experiencia de llegir-ho,no en tenia ni la mse mínima idea de que fos tanto. complicat. Hi ha moltes coses que tots desconeixem i agraeixo a totes les persones que ho volen compartir,,en aquest mon s'ha de aprender de tot l i de tots.Anims i endavant


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de moderació

  Previsualitza

La direcció de La Fulla es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.
publicitat


giny

El temps

Avui
20.png
12 Cº
2 Cº

Demà
1.png
10 Cº
0 Cº



Urgell (+ informació) Meteocat

Oferta Laboral

Editorial

La Fulla digital

Ja fa gairebé 15 anys de la primera incursió a internet per part de La Fulla, el desembre del 1997. Durant aquest breu període de temps, la xarxa ha canviat moltíssim, de manera vertiginosa fins i tot. Llegir més

Categories

giny

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

publicitat

hort

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

Enquesta

Com valores la posada en funcionament de la nova web de La Fulla?


90%



7%



3%



0%




Vots 73 vots


giny

En paper

Fotografies

  • PERENNIFÒLIES. Núm. 79, desembre 1997. Els inicis d'internet.

    Fotos articles

  • Isabel Santalulària, autora de

    Fotos articles

  • Racó de poesia. Invictus

    Fotos articles

  • Bar de cal Vidal

    Fotos articles

  • PÀGINA DE LES ENTITATS. Club de Bitlles La Fuliola

    Fotos articles

  • Gent d'aquí. Elena Kritsova

    Fotos articles

  • Portada catàleg exposició Antonio Lopez a la Fundació Sorigué

    Fotos articles

  • EN PAPER. La Fulla núm 0

    Fotos articles

  • Botigues d'abans. Bar de cal Vidal

    Fotos articles

  • Imaatge de l'interior de la Fundació Sorigué

    Fotos articles

Agenda cultural

Agenda cultural
Tots els actes     Enviar un acte

Els actes mostrats correponen a l'Agenda Cultural de la Generalitat de Catalunya. Quan enviïs un acte, s'enviarà al servei de l'agenda cultural per la seva validació.


giny


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya