La Fulla

Dilluns, 12.5.2014 10:15h Tribuna

TRIBUNA. En la soledat


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant





En la soledat, no tan sols ens trobem amb nosaltres mateixos i amb la naturalesa, sinó també amb els altres. Pot semblar una paradoxa, però no ho és . La soledat és una ocasió un moment oportú que , degudament treballat,  serveix per pensar la qualitat dels vincles, la seva textura interna,  i que també permet experimentar, d'una manera intangible, la presència dels altres.

Pocs pensadors com Miguel de Unamuno ho han expressat d'una manera tan clara:
               “Mi amor a la muchedumbre es lo que me lleva a la soledat. Al huirla, la voy buscando. No me llames misántropo.
Los misantropos buscan la sociedad y el trato de las gentes;las necesiyan para nutrir su odio o su desdén hacia ella. El amore puede vivir de recuerdos y esperanzas;el odio necesita de realidades presentes. Déjame , pues que huya de la sociedad y me refugie en el campo, buscando en medio de él y dentro de mi almala xcom paño¡ia de las gentes.”

En pensar en els vincles que anem teixint al llarg del recorregut vital, no sabem, de bell antuvi, a quines conclusions arribarem,  ni quina valoració final en farem. Tal vegada, arribarem a la certesa que cal recomençar de nou o bé enfortir-los o,  senzillament, deixar-los per estérils i absurds. Pensar sempre és un  acte ple de perills, tant pel seu destí personal com `per al col-lectiu, un viatge sense retorn, un itinerari imprevisible.

En prendre distància del lligam i analitzar-ne la consistència té un valor purificador. És , sobretot, l'ocasió per purgar-ne les impureses,  sincerar-se, identificar allò que té de noble i valuós, però també per extirpar aquelles inèrcies i vicis que fan tant de mal. Un vincle no ha de ser mai una presó un setge per a l'anima, una forma de alienació del pensament. Quan , des de la soletad , es percep així , cal alliberar-se-n no perdre mai,  a traves seu,  la pròpia dignitat.
La soledat no és aliena a l'entorn. És distinta la soledat al camp que enmig del bullici de la ciutat. El lloc idoni de l'ésser humà es la comunitat, l’esfera afectiva, ja que li permet revelar-se amb plena sinceritat, però hi ha soledats més amasbles que altres.

És distint per exemple , estar sol a casa , envoltat de les coses mes intimes, d'aquelles figures que tenen un valor sìmbólic i porten al magnetisme dells records o d'aquelles olors familiars,  que romandre sol en un espai anònim i neutre , en un àmbit que Marc Augé anomenaria un no -lloc.
A la llar és difícil  sentir-se sol. S'hi pot experimentar l'absència d'algú estimat, que fins fa poc ocupava l'espai amb la seva presència i que ara ja no hi és, però la soledat de la llar és molt diferent de la d'una cambra d'hotel,  d'una habitació d'hospital o d'una cel·la de presó. La llar es com escriu Dietrick Bonhoeffer, un refugi al món el recer enmig de la intempèrie.

Albert Camus, a “El malentès”, es refereix a una soledat molt específica , la de la cambra d'hotel:
“En totes les habitacions d'hotel -diu l'escriptor francès-, les hores són difícils per a un home sol. Aquí rau la meva vella angoixa, en el fons del meu cos, com una mala ferida que cou en cada moviment. Conec el seu nom, és la por a la soledat eterna, el temor que no hi hagi resposta
La soledat de la cambra d'hotel és anònima i distant. De sobte s'obre la porta i ens trobem dins d'un espai neutre , anònim , pulcre–això si–, però mancat de significat. Cada cosa és al seu lloc, tot apunt de ser consumit. És difícil d'imaginar quantes converses hi han tingut lloc, quants viatgers hi han pernoctat, quantes persones s'han abraçat fogosament o han plorat amargament l'una a l'espatlla de l'altra.
Una cambra d'hotel no te rostre , no diu res . És un pou sense fons. Preserva de la intempèrie, però no salva de la soledat. Una altra cosa és  trobar-se en aquella cambra d'hotel on vas abraçar per darrera vegada , la dona que estimes. Aleshores , aquelles parets criden i tot irradia l'amargor que suscita el record de la dolçor perduda.”

Un dels llocs on  s'experimenta més intensament la soledat és en plena massa . En les ciutats massificades, cada persona acaba sent un àtom perdut per a si mateixa , una partícula llençada al buit. La massa és , paradoxalment, l'arrel de la soledat. La pèrdua de la identitat personal, és el preu que s'hi paga. Ens sentim sols i perduts en la multitud metropolitana com en cap altre lloc. Ens hi trobem molt estranys.

Envoltat de cossos que no conec, de gent que va i ve d'un lloc a l’altre , em sento immensament sol. Solament quan, entremig d'aquella pasta humana, d'aquell mosaic inert de cossos sense rostre , irromp el tu familiar, el tu de l'amic , el tu de l'estimat, la soledat s'esvaeix i, aleshores , em sento acompanyat, compassat per algú que té rostre, que sé qui és i que sap qui sóc jo .

La massa espanta , deshumanitza i embruteix. Té perniciosos efectes en l'ésser humà i suscita l'experiència de la soledat. Un ciutadà colgat en un gran estadi, perdut en una concentració o en una manifestació pot sentir-se de una banda , molt sol, com una partícula perduda enmig de l'univers, però , de l’altra , immensament acompanyat. Aquesta és la paradoxa de la massa.

La diferencia rau en el sentit de la pertinença. Quan aquella individualitat connecta amb a el clam de la massa, quan comparteix la seva alegria o la seva pena, la seva eufòria o la seva indignació, se sent immensament acompanyada, per què sap que no està sola , que forma part de un tot que, si més no en aquell moment, comparteix un mateix sentiment, clam o pensament.

Joan Maragall distingeix nítidament entre poble i massa. La massa és apinyament anònim, juxtaposició caòtica d'individualitats, mentre que el poble és una comunitat històrica, simbòlica, una unió de persones que comparteixen un sistema de símbols, un conjunt de peripècies històriques, que afronten el destí col·lectiu. Quan els pobles deixen de ser-ho i es converteixen en masses anònimes el sentiment de soledat creix exponencialment.

La massa, tal com el poeta la concep, és una multitud de rostre sens destriar-ne cap fisonomia personal, “és un clamor de veus ¡ jo” -diu- “d'això de la seva col·lectivitat, que no en dic poble que en dic turba, i sia com sia la qualitat dels homes que la formen , la menyspreo, i no puc estimar-la ni en la seva presència física que em repugna ni menys en la idea abstracta  de la seva col·lectivitat, que se'm presenta com un estat  inferior d'humanitat, amorfa caòtica encara.”
Viure massificat al sentiment de soledat, mentre que viure en petites comunitats, suscita la sensació d'estar  acompanyat . La massa , però , també és una petita ocasió per l’alliberament, per a la transgressió, per a deixar-se anar. El fet de passar desapercebut també té la seva grandesa.
Ales petites comunitats s'estableix un intens control social. Ets observat minuciosament, fins i tot fiscalitzat. Sempre hi ha algú rere les cortines que segueix les teves passes, que veu les teves petites transgressions, que apunta cada moviment per esbombar-lo. La mirada dels altres pesa com el plom; tot esdevé matèria de valoracions i de comentaris de tota mena, mentre que, perdut enmig de la massa, no ets  ningú i justament aquest no ser ningú és un alè  d'alliberament.

Sentir, se  sol en un espai de l'anonimat com un hotel, un aeroport o una autopista és lògic, però sentir-se sol en l'espai més íntim , a la pròpia llar, és una soledat difícil de dirigir. Sentir-se sol  casa , quan la casa és plena de persones estimades, de familiars que xerren i riuen, és dolorós però no és un sentiment estrany.

De cop , en aquella sobretaula de diumenge, un comensal se sent diferent i llunyà. Cada diumenge està assegut allí, envoltat de la seva dona i els fills, però es troba molt sol, tot i que sap que esta envoltat per persones que se l'estimen. No sap per què ni per quina raó se sent llunyà de tots,  com en una altra galàxia, desvinculat del cel i de la terra, com si la seva vida no interessés cap dels que qui són allí entaulats.

Un pensament obsessiu que no pot foragitar de la seva ment o bé un sentiment molt intens que bull dins del seu cor i no pot compartir amb ningú poden ser la raó d'aquest exili invisible. El cas és que hi és físicament, però només corporalment, perquè realment és molt lluny.

La soledat , doncs, és una experiència ben curiosa, , perquè fins i tot en l'esfera mes íntima pot obrir-se camí. Podem  sentir-nos sols al camp, però també a la ciutat, al caliu de la llar i en una cambra d'hotel. És un estat d'ànim que no coneix regles estables , ni està sotmès a càlculs previs.

En tot cas la soledat és amarga quan consisteix a no disposar d'un tu, a saber que ningú no s'adona que hi ets, que ningú no se n'adonarà tampoc quan hi deixis de ser. Si ningú no capta la teva presència, tampoc no s'adonarà de la teva absència quan no hi siguis.

Aquesta és la soledat radical, la que temem, Albert Camus ho rebla amb una frase: és el temor de que no   hi hagi resposta. . . 

REFLEXIÓ: desitjo a totes les persones de l'univers que ens donem la mà els uns als altres i que lluitem tots plegats perquè ningú es trobi sol , que sigui quina sigui la circumstancia; fer-li saber que pot comptar amb nosaltres.

Cordialment,

Fernando Rubies.
 


Lectures 13851 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris

12 de maig 14.06h

Crec que es una bona reflexio,avui en dia en aquest sistema de que tot va a una velocitat vertiginosa,costa molt de trobar el silenci l,la pau interior,elcreixament personal etc,, a vegades crec que es mes important el ser tu mateix,que posseir cosas materials,perque com diuen els savis,quan et trvis a tu mateix,ja et vindran les posesions,gracies per compartir


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de moderació

  Previsualitza

La direcció de La Fulla es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.
publicitat


giny

El temps

Avui
20.png
12 Cº
2 Cº

Demà
1.png
10 Cº
0 Cº



Urgell (+ informació) Meteocat

Oferta Laboral

Editorial

La Fulla digital

Ja fa gairebé 15 anys de la primera incursió a internet per part de La Fulla, el desembre del 1997. Durant aquest breu període de temps, la xarxa ha canviat moltíssim, de manera vertiginosa fins i tot. Llegir més

Categories

giny

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

publicitat

hort

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

Enquesta

Com valores la posada en funcionament de la nova web de La Fulla?


90%



7%



3%



0%




Vots 73 vots


giny

En paper

Fotografies

  • PERENNIFÒLIES. Núm. 79, desembre 1997. Els inicis d'internet.

    Fotos articles

  • Gent d'aquí. Elena Kritsova

    Fotos articles

  • PÀGINA DE LES ENTITATS. Club de Bitlles La Fuliola

    Fotos articles

  • Imaatge de l'interior de la Fundació Sorigué

    Fotos articles

  • Isabel Santalulària, autora de

    Fotos articles

  • Portada catàleg exposició Antonio Lopez a la Fundació Sorigué

    Fotos articles

  • Racó de poesia. Invictus

    Fotos articles

  • Botigues d'abans. Bar de cal Vidal

    Fotos articles

  • EN PAPER. La Fulla núm 0

    Fotos articles

  • Bar de cal Vidal

    Fotos articles

Agenda cultural

Agenda cultural
Tots els actes     Enviar un acte

Els actes mostrats correponen a l'Agenda Cultural de la Generalitat de Catalunya. Quan enviïs un acte, s'enviarà al servei de l'agenda cultural per la seva validació.


giny


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya