TRIBUNA. L'indigent

Tribuna

L'indigent jau en un racó de la voravia sobre uns cartrons. Al costat unes bosses de plàstic i , a la dreta un gos pollós que , des de fa anys, li fa companyia. És l'únic guarda que té.

La gentada circula amunt i avall, com una riuada que no s'atura. Tothom té pressa com per parar-se i preguntar. Massa inquietats, els ciutadans transiten, acuitats, cadascun dins el seu petit núvol de pensaments. La jornada s'acaba i queda molt per fer. Ningú no para , ni pregunta. Alguns miren, però passen de llarg. Indigent, de bocaterrosa, sobre un cartó. ¿es mort?, dorm? esta inconscient? s'esta refent de l'última mona? L’han apallissat? Ningú no sap res , però sembla que ningú tingui ni tan sols la curiositat de saber com està.

L'indigent malviu en un món apart, tot i estar al rovell de l'ou. Ningú no sap el seu nom. Està sol i ho sap. No pot comptar amb ningú. Passa hores sense dir res. Tampoc ningú li posa cap pregunta. No l'esperen enlloc. No ha de fitxar a cap feina. Fa temps que viu sota les estrelles, però durant les nits fredes cerca petits refugis urbans; algun pas soterrani, alguna galeria o un caixer automàtic.

La seva casa és el carrer. La familia s'ha oblidat d'ell, cansada d'acollirlo begut. Ha tibat massa la corda i la paciència s'ha acabat . La societat no li ofereix mes possibilitats. Oblidat de tots i de tothom, ningú no el plorarà el dia que mori, ningú no el trobarà a faltat: és impossible saber què ronda pel seu cap, aclarir el nus de sentiments que s'arrepleguen dins del seu cor: de lluny estant, sembla una andròmina , un objecte que forma part del mobiliari urbà. És una figura silent. Això permet tolerar la seva presència, perquè, si cridés o plorés amargament recordaria que és una persona de ple dret i seria massa interpel-lador com per passar davant d'ell desapercebudament.

És un ésser passiu de la ciutat, una peça mal col·locada enmig de la via pública, un inconvenient per al turisme, una mala imatge per a les ínfules de la ciutat. L’indigent s'ha acostumat a la soledat. Espera sobreviure uns anys , peregrinant de banc en banc i de pont en pont. Malgirbat i espantat, fa cara de no haver menjat calent en dies.

Beu per oblidar, per cremar records que el foraden per dins, per retirar-se en l'inmens oceà de la desmemòria. I es lamenta de tantes coses! Beu per no haver de enfrontar in passat ple de forats negres, per esquivar una culpa que no té redempció per estalviar-se de visitar de nou els indrets dolorosos de la pròpia memòria. L'indigent no té futur; però si un passat ple de durícies i batzegades que vol oblidar; que s'obstina a foragitar la seva ment. A voltes s'enrabia contra la seva situació i s'adona, des del fons del seu ésser; que més enllà de la sort o la dissort, TÉ DIGNITAT I AUTOESTIMA

Ara només té el present i els cèntims que hs recollit a la voravia, això és el que té :un present inestable i fugisser. En despertar-se sentirà les mateixes necessitats que tot ésser hunà i haurà de buscar-se la vida, com fa cada dia. De vegades , es planteja deixar de viure, desaparèixer del món peró sent que una força més intensa que l'instant autodestructiu l'empeny a superar-se. És la voluntat de viure.

Com cada jornada , ha de buscar la teca, l'entrepà de les onze a la porta de sempre. També s'haurà d’amagar de la Guàrdia Urbana per poder dormir al seu jaç habitual. Envellit, malalt i cruixit, s'obstinarà a malviure al carrer. No vol ordres ni reglaments de ningú. Tampoc no vol caritat, encara que , en ocasions, perd la petita dosi d'amor propi que li queda i s'agenolla a la porta d'una església per rebre una almoina.

Fernando Rúbies

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article