Amb aquest títol, l’any 2020 l’editorial  Autografia, publicava un llibre de caire costumista, on s’explica els fets d’haver de deixar la terra d’on ets i embarcar-se cap un altre continent on guanyar-se la vida. De tot plegat n’esdevé una disgregació familiar i amb el temps un acreixement de la família que va marxar, cap una família molt dispersa al llarg de totes les Amèriques.

Maria Tresa Anyé Ros, la seva autora, es una part d’aquest família extensa. Es el contacte d’aquí, d’aquella terra que una filla amb mare i pare van deixar l’any 1927 amb destinació Costa Rica, a l’Amèrica Central. En Ramon Vilaprinyó, el pare, era originari de Coscó. La Rosa Anyé, la mare, era nascuda a Castellserà. La Teresa, la filla, havia nascut a Tàrrega i amb nomes 3 anys sortia amb un vaixell des de Barcelona, per durant un mes, fer el viatge a Costa Rica.

“Fer les Amèriques, de Tàrrega a Cartago” explica la vida d’aquesta família, les seves peripècies, treballs i esforços per viure i prosperar. I tenir altres fills i augmentar la família, treballar i fer realitat aquesta dita tan popular sobre els indians de “fer les amèriques”. Això es descobreix al llarg de la lectura del centenar de pagines d’aquest llibre.

logalliner.-Què et mou a escriure aquest llibre?

Mª TRESA ANYÉ.- En conèixer l’aventura de la Rosa i en Ramon i la poca informació que arriba a la tercera generació dels Vilaprinyó Anyé arribo a la conclusió que els besnets ja no sabran gairebé res dels seus orígens catalans. Les noves generacions no sabran on va començar el cognom que encara conserven els Vilaprinyó d’Argentina. Ells,  són els únics que l’han mantingut, donat que la resta han estat Fernandez i Paz perquè les filles de la parella catalana tampoc han pogut transmetre’l com passa aquí fins fa ben poc temps.

I em sap greu que es perdi la història on va començar tot i el perquè va passar, segons la versió dels familiars d’un costat i altre de l’Atlàntic.

lg.- Quan comences a tenir noció d’aquesta història familiar?

MTA.- La família del meu pare va mantenir tota la vida el contacte epistolar amb la família americana, tot i haver perdut la seva germana Rosa quan només tenia 42 anys.

Les cartes i les felicitacions de les festes de Nadal sempre estaven en l’anar i venir de la correspondència del meu pare, que els va seguint considerant part important de la família quan va morir el padrí de Castellserà.

Sempre havíem sentit que els oncles van marxar a Costa Rica. Però fins aquí arribava la informació, sense més detalls dels motius i tampoc havíem preguntat mai gaire, perquè érem molt joves i aquestes inquietuds venen quan et vas fent gran.

Va ser en Freddy Fernandez Vilapriñó  durant la seva visita a Agramunt cap a l’any  2005 qui em va començar a desvetllar els detalls de l’aventura dels seus padrins i la seva mare nascuda a Tàrrega.

lg.- Quan de temps et va suposar fer el llibre?

MTA.- L’any 2016 vaig viatjar a Costa Rica per celebrar els 90 anys de la Teresa Vilaprinyó Anyé i tota la família va explicar anècdotes, records i vivències dels padrins que ja feia anys que havien mort i els havien transmès una cultura i un homenatge a Catalunya que gairebé tots seguien conservant.

A la tornada, em vaig posar mans a l’obra i durant  tot un any, en petites estones, va agafar la forma un relat que poc a poc tenia la consistència que ha acabat veient la llum.

El llibre està editat en català i en publicar-se la Teresa Vilaprinyó Anyé, la filla, amb 90 anys, encara el pogué llegir. Tanmateix la majoria de la família americana no coneixia prou be els orígens de la família catalana. Així que l’autora es proposà fer-ne una edició en castellà. “Hacer las Américas, de Tárrega a Cartago” veié la llum aquest 2025, editat per Amazon. Es gairebé una traducció de l’edició catalana amb algunes aportacions de dades familiars.

La presentació al Casal Català de San Jose  es va fer el passat mes d’agost (2025) amb molta presencia de la família i amics. La Maria Tresa Anyé Ros feu els honors a la família americana, que per fi, podia saber de la historia original.

lg.-Com et rebien en l’edició en castellà?

MTA.- Quan els vaig comunicar la publicació en català es van alegrar molt pel que suposava de formar part d’una vida explicada a partir dels seus records de família.

De tota manera aviat es va fer palès que només la Núria Fernandez Vilapriñó va poder llegir-lo per ser la única persona de tota la família americana que va estudiar català i el parlava amb força facilitat.

La resta de la família van reclamar la traducció perquè la Núria els va dir que era una història molt entranyable i emocionant, per formar-ne part i parlar de les persones que tenien idealitzades i per la valentia que va suposar la seva aventura migratòria.

La clau per arribar als tres països on viu l’extensa família, Argentina, Califòrnia i Costa Rica va ser publicar a través d’una editorial d’Amazon per la facilitat en la distribució a la totalitat del continent americà. 

lg.- Perquè el presentes al Casal Català?

MTA.- La Núria Fernandez era sòcia des de feia molts anys del Casal Català de San José i  participava en tots els actes que organitzava durant l’any l’entitat amb els catalans que han arribat recentment i els descendents dels catalans instal·lats a Costa Rica que van arribar al llarg del segle XX.

Un dels actes que organitza el Casal de forma habitual és la presentació de llibres interessants pels socis per tractar-se d’històries explicades per residents provinents de Catalunya o bé relacionades amb el nostre país.

La Núria li va explicar al president del Casal que la història dels avant-passats seus havia estat publicada recentment i que l’autora viatjava durant l’estiu a visitar la família. De seguida li va fer avinent la possibilitat de fer la presentació durant els dies d’estada de vacances a Cartago.

La mala fortuna va arribar al mes de juliol quan la Núria va ser sotmesa a una intervenció quirúrgica prevista que havia de ser superada sense complicacions i no va ser així. La Núria va morir el dia 8 de juliol i la seva iniciativa no va poder comptar amb la seva presència.

Va ser recordada en la presentació per part del president Pascual Masforroll i per tota la família que l’enyora i la plora perquè era una dona que representava l’ànima de la família i la més catalana de cor i de fets. El seu padrí Ramon  ho va encertar quan va triar un nom molt nostre per seva  tercera neta, una nena molt afectuosa i a qui  sempre li cantava cançons del nostre costumari.

lg.- Hi assistí tota la família?

MTA.- Tots els que viuen a Cartago i San José per descomptat i  també una besneta i la seva família que viu a Washington i una altra besneta que viu a Madrid i  estaven de vacances durant el mes d’agost.

Els va entusiasmar poder llegir les peripècies dels seus padrins i repadrins en una època que Costa Rica tot just començava a construir la primera xarxa ferroviària.

Argentina i Califòrnia manté les dues branques de família extensa que per raons d’estudis i de negocis han arrelat lluny de Cartago on hi ha la casa pairal, que sempre els acull en les visites familiars. De moment, ells han comprat el llibre i han pogut conèixer quins son els seus orígens.

Durant la presentació, els vaig convidar a visitar l’Urgell durant el 2027 per celebrar el centenari de la sortida dels avantpassats al Castell del Remei on es van conèixer i es van enamorar.

L’autora des de la primera edició de 2020 ha presentat el seu llibre en molts dels pobles veïns d’on eren originaris els tres protagonistes principals: Coscó, Castellserà i Tàrrega. A la Fuliola, el presentà, per mitjà de l’Ateneu Popular, el passat mes de juny.

lg.- Què t’aporta la realització d’aquesta història?

MTA.- Només m’ha aportat alegries. Totes les anècdotes que he pogut explicar són fruit de les converses amb la família i els records amb el meu pare. Són moments entranyables plens d’enyorances per part d’uns i altres.

Les presentacions fetes fins ara, han derivat en noves històries semblants i llunyanes dels assistents i coneguts a Agramunt i La Fuliola.

 A Castellserà va ser molt emotiu per l’assistència de persones que recordaven els padrins i els pares dels anys compartits al poble. Noves coneixences de veïns i amants de la història de casa nostra que van aportar nous relats i detalls del moment històric en que van tenir lloc uns esdeveniments tant interessants.

lg.- Qui ha pres més interès, els d’allà o els d’aquí?

MTA.- Els d’allà seguríssim perquè a l’haver perdut la mare i padrina de tots els meus cosins es va perdre molta memòria familiar. Les dones som millors transmissores de les històries familiars i la Rosa només va tenir temps durant la seva curta vida per treballar, no va tenir moments per explicar com era la seva joventut a l’Urgell, les festes al Castell del Remei, el nuviatge amb en Ramon…

lg.- Estàs treballant en una altra obra?

MTA.- M’agradaria molt poder presentar el llibre a la Biblioteca pública de Tàrrega on va néixer la Teresa i a la d’Artesa de Segre on va viure l’oncle caputxí i més tard va ser nomenat Bisbe Bernaus i on l’Ajuntament li va dedicar un carrer en record i homenatge de la seva valuosa  tasca realitzada a Blueffiels (Nicaragua), la illa de Guam al Pacífic i a la ciutat de Cartago.
Una altra idea que m’agradaria dur a terme seria viatjar a Mendoza a Argentina, on viuen els actuals descendents d’en José Vilapriñó Añé i a Califòrnia on hi ha els de l’Antonieta, la seva germana. On van complir amb el somni americà.

Més endavant, tinc pensada una nova història d’una parella, de la família materna, que van emprendre una fugida  a França al cap de poc temps d’esclatar la guerra civil del 1936. Allí es van exiliar en tractar-se de republicans destacats i estar perseguits per les tropes franquistes.   

logalliner, novembre 2025