Setmana Santa sense processons, sense misses, restaurants tancats, sense poder sortir al carrer, ni anar a fer la mona. Tothom a casa, ni a passeig es pot anar. Per tot arreu… hi ha ben escampada la pesta.

El darrer dia de febrer encara feien un sopar amb amics. Tot i que ja es parlava del Coronavirus, els era una mica llunyà, encara s’hi feien plans, es parlava de futur, del que serà o no serà l’estiu, de properes trobades. La pesta, tot i que estava estesa a tot el món, no era encara un assumpte que els afectés de prop. Amb la borina del sopar intentaven esclarir el misteri de la Santíssima Trinitat en una barreja de teories sobre física quàntica i cert minimalisme existencial.

Ara porten un mes tancats a casa. Només se surt per comprar lo bàsic, aliments, farmàcia, ...Aquesta pesta començà a la Xina el desembre de l’any passat i a hores d’ara està ben repartida per tota Europa, Àsia i els Estats Units. Ja hi ha més de 200.000 morts, uns 20.000 a les Espanyes. Són lluny dels 50 milions de morts de fa un segle (1918) quan la grip espanyola va fer estralls també en forma de pandèmia. Cent anys després, aquest virus, és una altra mena de grip que afecta als pulmons i ofega els malalts. És la pesta global...

El tractament és a base de repòs, baixar la febre amb paracetamol i en cas d’ofec, hi la necessitat de disposar d’un respirador artificial. El problema és l’alt nombre de contagis i afectats, la qual cosa ha col·lapsat els hospitals de malalts. Falta de llits, de respiradors, de material sanitari, ni guants, ni mascares, ni bates, ni desinfectants... Han hagut d’habilitar pavellons esportius i firals com a hospitals de campanya on instal·lar els pacients, així com habilitat hotels, pels que estan en fase de recuperació, no hi ha prou llits als hospitals. La població més afectada és la gent gran de les residències d’avis. La tercera part de contagis és en gent gran, en els sanitaris i els assistents de les residències.

El Gobierno, a Madrid, s’ha autoproclamat en gestor únic i decretà l’estat d’alarma. Tothom a casa, no sortir al carrer ni a la feina per no contagiar ni contagiar-se. Res de viatges, festes, celebracions, bars i restaurants tancats..., política de confinament, tothom quiet a caseta, ni feina ni escola, gairebé res de res.

Molta informació per estar ben desinformats. Tot són contradiccions, tot són missatges de què ens en sortirem, de què tot anirà bé. Cada tarda a les 8 del vespre la gent surt als balcons per aplaudir metges, sanitaris, policies, bombers..., diuen que són els nostres herois!..

Però els morts sumen cada dia, i a les grans ciutats els taüts s’apilen en magatzems refrigerats. Els forns crematoris no donen l’abast i els enterraments només es fan amb un màxim de 5 acompanyants. Les persones es moren soles a l’hospital sense possibilitat que la família els pugui acompanyar i acomiadar. Hi ha manca d’humanitat en la situació i en els protocols.

Les xifres de contagiats i morts no són fiables. Un mes després de l’estat d’alarma el nombre de testos realitzats a les persones no arriba ni pel personal sanitari. Aquí es parla de molta inversió en diners, d’ajuts, de grans mesures sanitàries, però falta de tot. No hi havia cap mena de previsió. Sense disposar de mascaretes, les fàbriques fan respiradors de manera artesanal, gent voluntària per ajudar en tantes causes necessitades... i tantes morts sense saber de cert si ha estat per coronavirus o no. Però lo cert és que en el mateix període de temps, d’un any a l’altre, la xifra de morts s’ha multiplicat per cinc.

Cada matí, en quatre o més faristols, un polític, un metge, un general de l’exèrcit, un comissari de la policia i un coronel de la Guàrdia Civil ens donen el comunicat de guerra, dicten la proclama: “cada dia que pasa es una batalla mas en la guerra contra el virus”. Es torna a sentir paraules com honor, pàtria, lluita, combats i caiguts ...”hasta la victoria final”. Tot si val enfront un enemic (sic), una malaltia que no ens parla, ni de pau ni de violència, només ens dona xifres de morts i contagiats. És una malaltia extremadament contagiosa i letal... simplement.

I els mateixos que haurien de procurar-nos mitjans per curar-la són incapaços de garantir la mínima seguretat sanitària i jurídica als ciutadans. Tots ells es vanten de què ens en sortirem, de què tot anirà bé. Cada dia la mateixa iteració de mots desgranant paraules buides de contingut. Una colla de pèssims funcionaris fent gala del seu rang, de qualsevol manera, sense adonar-se del ridícul que fan. Aquests són els que porten el guiatge de la situació, des del poder centralitzat que els dona l’estat d’alarma. Ordres d’uniformitat per un Estat de mig milió de quilòmetres quadrats i més de 40 milions d’habitants.

Qui fa cas dels científics? Escolten els metges, investigadors i epidemiòlegs? Es pensa més en la desfeta econòmica i les seves conseqüències que en salvar vides humanes. Això és el que es viu, és el que tenim a la vora i el que ens ha tocat en aquesta primavera de l’any 2020.

Molts contagis, massa afectats, mortalitat elevada en persones grans i algunes de no tan grans. Tota persona morta és una vivència, un sentiment, una família, un dolor profund. També n’hi ha que se’n surten de la malaltia. Que ens espera demà?

Canvi d’hàbits mentals, socials, massa pressió assistencial. Tot fruit de la por, de la pesta que ens acompanya i persegueix. Manca de sensibilitat, d’humanitat i poca responsabilitat, amb moltes ganes de què no ens passi a nosaltres. La gent cosint mascaretes a casa, fent aportacions a les mil i una demandes que ens persegueixen a diari, de mancances per tot arreu. Ens adaptarem, canviaran els nostres costums i sobretot l’economia ens posarà al lloc d’on pensaven no tornaríem a ser mai més. Un garbuix de contradiccions ens atabala, ens envolta i ens acompanya, per bé i per mal, en el dia a dia.

Els nostres ancestres van superar les terribles conseqüències de la guerra civil, les davallades econòmiques de les crisis del 1977, 1982, i 2008. També les crisis sanitàries de les vaques boges i la grip aviar. Ara però aquest COVID19 ho trasbalsa tot, es causa d’una alta mortalitat i provoca un esfondrament social i econòmic. La globalització se’n va en orris i ni s’albira per quant de temps anirem de malament a pitjor.

Caramelles des del jardí, la cuina, el balcó o el menjador. “Ja ve, ja ve, ja ve... la primavera”! Un Sant Jordi virtual amb roses i llibres a les xarxes, per internet..., molt d’internet a casa. Ens en sortirem, diuen, segur que si, vés a saber de quina manera! N’hi ha per temps d’aquesta pesta...

A primers de maig es comença a entreveure el desconfinament. Cada mesura que es pren és una pugna política per veure qui en te les competències. La situació econòmica va a pitjor, la sanitària recull el fruit del confinament i millora. L’UCI ja no estan col·lapsades però les xifres de morts, tot i la baixa, segueixen dia a dia sumant. Hi seguiran havent contagis.

Es discuteix per tot, per la manera de comptar els morts, per la manera de seguir no fent els testos, per la manera de retornar a l’activitat econòmica, per reobrir els negocis, per les mesures de poder tornar a treballar, per si es pot, anar a les segones residencies o als restaurants o de botigues...

De “Madrid al cielo”!... es segueix en la postura uniforme, centralitzada, fent-nos veure que hi haurà certa apertura, i predicant més i més pròrrogues d’alarma. Mesures econòmiques que no arriben, lo cert és que no hi ha un euro, per no dir un “duro”, i amb això tot queda dit. Cadascú que campi com pugui!

Mentrestant llegir LA PESTA, llibre escrit el 1947 per Albert Camús, pot ser una experiència existencial sobre la vida i de l’absurd de la nostra societat.

Bona sort!

JORDI ESCOLA

10 de maig de 2020