A principi dels setanta del segle passat les coses anaven una mica mes bé. Trenta anys d’acabada la guerra, amb molt d’esforç i poc gastar, d’això se’n deia estalviar, les cases anaven avançant poc a poc. De diners no n’entraven gaires, però es menjava, sempre hi havia molta feina, hores i hores de treballar i no es tenia prou temps ni lloc on gastar les minses pessetes que mai es portaven a les butxaques. No hi havia atur, de fet es treballava de sol a sol, de dilluns a dissabte i els sous eren baixos. A cal Mingo de la Silia eren 8 persones, per grans i petits hi havia feina per fer i desfer i encara, a l’estiu s’hi llogaven jornalers en les feines de la sega i la batuda del blat, l’alfals...

La vida era dura i a les cases es disposava lo mes elemental, sense comoditats. Tot era una barreja entre on fer vida i l’estable, un cobert i el galliner, la gàbia de panís i l’hort, l’era i les corralines, el rebost i les golfes, la pallera i el cup... Fins feia molt poc amb animals de treball per les feines al tros...havia arribat ja el primer tractor i la segadora...una vida marcada per la feina de pagès, un cercle tancat de subsistència, tot era viure de la terra i fins la llibreta del pa es pagava, amb puntualitat cada 15 d’agost, amb els fruits de la collita del blat i la llenya que s’arreplegava en l’esporga i neteja de vores i puntes.

Com de diners per fer de pagès no se’n veia mai ni un duro, els joves, a partir del setze anys anaven a jornal per altri. El Règim s’havia embascat amb els “ Planes de Desarrollo económico”, i feia falta ma d’obra en els oficis. Faltaven electricistes, paletes, pintors, fusters, manobres...i els que s´hi dedicaven tocaven diners i ajudaven en el sosteniment de la família. I si eren d’algun l’ofici, els diumenges es treballava en reformes de la casa, o disposar d’un quarto de bany i no una comuna, ficar l’aigua calenta, o renovar i fins i tot comprar mobles per primer cop en molt de temps.

El 1971, a cal Mingo de la Silia varen fer la cuina nova. A fora el foc a terra amb els treus peus i la caldera d’aram. Hi entrà la cuina econòmica, aigüera nova de trinca i la nevera elèctrica. Amb una gran finestra per on entrar força llum, mobles de fòrmica i vaixella Duralex. També un quarto de bany per estrenar, amb banyera i bidet, i ben enrajolat.

S’aprofità per netejar i arranjar les golfes on s’assecaven xoriços i pernils, fent un bon repàs a la teulada i dos dipòsits on encabir l’aigua potable. En aquells anys, calia assegurar-se reserves d’aigua suficients donat que la tubària general no garantia tenir tota l’aigua que es requeria. També construïren un terrat adossat a la casa, amb un quarto on rentar la roba. Això si, a mà. La rentadora encaria els tardaria uns anys a arribar. La roba neta calia assecar-se penjada als estenedors del terrat. Aquest el varen fer damunt del vell galliner, i el seu accés es va fer construint una ampla escala exterior.

Les obres durarien tres mesos, en ple hivern. El petit Tonet dormia en un quarto sense finestres i fins i tot la gebrada es colava per les borrasses que tapaven els forats. Les obres es feien en la part de la casa mes propera al galliner, el qual quedà devastat per l’embalum de les runes. Per sort les gallines anaren a passar l’hivern en unes corralines vora les conilleres, prop del cobert de l’alfals. Tampoc en plena fredorada, les gallines ponien gaires ous. En acabar la reforma un ampliat i renovat galliner les acolli de nou. I se’n comprarem mes de gallines i la producció d’ous s’incrementà molt. Ponien ous, tant de rossos com de blancs. No com ara que de blancs no se’n troben enlloc!. Lo galliner era també un espai on jugar amagar-se la canalla, on pispar algun ou, be fos per menjar-se’ls a deshores o per fer alguna lluna, mai se sap...

Prop seu, a la tarda hi queia una bona ombra. Les dones s’hi arreceraven per fer la conserva o el sabó, o senzillament per fer safareig...

En les obres tothom hi tenia una cosa o altra a fer. La cuina era el lloc de la casa on es feia vida. El menjador, en canvi, sempre es tenia a punt però es feia anar poc. Hi tenien un televisor Philips en blanc i negre. Algunes matinades s’aixecaren per veure els combats de boxa del Cassius Clay, o els partits de la Davis amb el Santana a Austràlia. Però on tots els de cal Mingo hi foren presents, es en la pel·lícula de l’arribada dels americans a la Lluna. El Mingo vell va morir dient que l’home mai va anar a lluna, que tot allò que ens ensenyaven fou com una peli de les que els passaven els diumenges pel cinema Novetats. De cine!

A l’hora d’esmorzar, a la cuina nova, escoltaven a la radio programes de cançons dedicades. Cada dia tocaven els mateixos temes. Una de les que més agradava a la canalla era la cançó d’en Maginet, aquella inacabada repetició de la taula del 7...per aprendre multiplicar. També molts programes d’humor, en Capri, els discos de La Voz de su Amo..., i les radionovel·les de primera hora de la tarda a la cadena SER amb la Matilde Conesa i la Juana Ginzo, i l’Ama Rosa del Guillermo Sautier Casaseca. Una de les més escoltades fou Simplemente Maria..., de poc mes de 500 capítols. També amb molts oients, els consultoris de l’Elena Francis i la Montserrat Fortuny. I el patrocini del “Yo soy aquel negrito del Àfrica tropical” que ens feia saber que tot just acabava de néixer el Cola-Cao. A la nit, a Radio Nacional, el lacrimogen “De España para los españoles” on la Maria Matilde Almendros ens intentava fer veure que be que estaven lluny de casa, escampats per tot el món, els que havien hagut de marxar per no tenir feina aquí, quantes cançons d’enyorament i llàgrimes vesades.

I de ben tard, negra nit, a la petita radio de la cuina els mes grans sintonitzaven La Pirenaica, per saber que se’n deia de les Espanyes mes enllà de la versió oficial. Això si, en dolgut silenci i amb la radio a poc volum.

Un dels germans, l’Agustí, treballava a Vic i quan venia de visita, tres cops l’any, portava revistes que al poble no havien vist mai, com La Codorniz. La mes impactant, pel seu germà mes petit, un nen acostumat al Capitan Trueno i els d’Hazañas Belicas, fou saber que hi havia una publicació satírica de nom Hermano Lobo. En ella va llegir per primera vegada la “Crta que un albañil gallego escribió a su compañia de seguros para dar conocimiento del accidente sufrido en la obra”

Una historia inversemblant, que ningú es plantejava si era certa o no, però que com mes la llegien i escoltaven mes els feia petar de riure. Pocs anys després alguns humoristes adaptaren la temàtica com un acudit de llarga durada i la recitaven a mena de monòleg...i la radio la feia sonar tot sovint. Cap el 1994, en plena eclosió del fax, la dita “Carta del albañil gallego...” començà a circular enviada per fax, i el que la rebia l’enviava i es tornava a fer arribar als amics i coneguts. I l’historia “del ALBAÑIL CON EL BARRIL DE LADRILLOS” torna a escoltar-se en tota mena de tertúlies, dinars, reunions...

A la “Carta de un albañil a su compañia de seguros...”, s’explicava la naturalesa de les seves lesions i com es va produir l’accident a l’obra on treballava. Es deia que era una transcripció fidedigna treta de l’arxiu de correspondència de la companyia asseguradora. Una correspondència que s’havia fer anar en el judici dut a terme a l’Audiència provincial de Pontevedra. Deia el següent:

“Excelentísimos señores,

En respuesta a su petición de información adicional, donde se me pide que realice una declaración más detallada del accidente, les remito la presente confiando, que lo que sigue aclare de una vez para siempre todas sus dudas.

Soy albañil desde hace diez años. El día del accidente estaba trabajando solo, sin ayuda de peón, colocando ladrillos en una pared del sexto piso del edificio que está construyendo la empresa en la cual trabajo. Acabada la pared, vi que habían sobrado, más o menos, unos 250 quilos de ladrillos. En lugar de cargarlos a mano hasta la planta baja, tomé la decisión de ponerlos dentro de un barril y hacerlo bajar con la ayuda de una polea, que por suerte estaba atada en una viga del techo del sexto piso.

Bajé hasta la planta baja, até el barril con una gruesa soga y con la ayuda de la polea, lo hice subir hasta la sexta planta, atando el extremo de la soga a una columna de la planta baja. Después subí y cargué los ladrillos dentro del barril. Vuelvo a la planta baja, desato la soga y la sujeto con fuerza de manera que los 250 quilos de ladrillos bajen poco a poco (he de recordar que a la primera declaración ya dije a la policía que mi peso corporal es de 80 quilos). Con sorpresa, mis pies se separan del suelo y comienzo a subir rápidamente siendo arrastrado por la cuerda. Debido a la sorpresa perdí mi presencia de espíritu y sin pensarlo me aferré más fuerte a la cuerda, mientras subía a gran velocidad.

A la altura del tercer piso me cruzo con el barril que bajaba a una velocidad similar a la que yo subía, y me fue imposible evitar el choque. Creo que allí se produjo la fractura del cráneo. Y continué subiendo hasta que mis dedos se enganchan en la polea, lo que provoca la detención de mi subida, pero también las roturas múltiples de los dedos y de la muñeca de la mano derecha. A esta altura (de los acontecimientos) ya había recuperado la presencia de espíritu y a pesar del dolor, continué agarrado a la cuerda. Fue entonces que el barril tocó tierra, su fondo reventó y todos los ladrillos se desparramaron.

Sin ladrillos, el barril pesaba poco más de 25 quilos. Debido a un principio elemental de física, inicio mi descenso de manera rápida hasta la planta baja. Al pasar por el tercer piso me topé de nuevo con el barril (ahora vacío) que subía. Con el choque que se produjo estoy casi seguro que se fracturaron un tobillo y la nariz. Por suerte, este choque redujo la velocidad de la caída, de manera que cuando aterré encima de la pila de ladrillos, solo me rompí tres vertebras.

He de lamentar informarles que cuando estaba caído encima de los ladrillos, con un dolor insoportable, sin poder moverme y viendo encima de mí el barril, perdí nuevamente mi presencia de espíritu y solté la cuerda. Dado que el barril pesaba más que la cuerda, esta bajó rapidísimamente y me cayó encima de las piernas, rompiéndome las dos tibias.

Esperando haber aclarado definitivamente las causas de tal cómo sucedieron los hechos, se despide atentamente,”

Avui dia amb internet i les xarxes es pot trobar fàcilment. Amb molts comentaris i afegitons. Alguns diuen que es una mentida i d’altres inclús citen el poble on va succeir l’accident i el nom del paleta. Aquesta historia te la denominació de llegenda urbana, que ningú pot afirmar ni desmentir, tanmateix ens fa companyia. Una mostra més del divertiments d’uns anys on el boca orella era essencial per comunicar-se. També de les maneres de treballar i de com es vivia.

El nou galliner amb terrat canvià, en certa manera, la fesomia de cal Mingo de la Silia. Desaparegué el llorer i la figuera, hi tornaren les gallines, el gall i a més, oques i indiots, calia tenir l’aviram ben engreixat de cara Nadal.

Amb els anys lo galliner i les seves residents deixaren de tenir sentit. A cal Mingo, la família també anà a menys i els ous ja no eren de tanta necessitat i ja n’hi havia a la botiga. Més endavant lo galliner es reformà i convertí en quarto de xefles, amb barbacoa i on passar estones d’esbarjo i reflexió. Rodejat d’un ampli jardí on el llorer vints anys després rebrotà de nou de manera ben ufanosa. Però aquesta ja es una altra historia, que lo galliner algun dia se’n farà ressò. Mentrestant provin de trobar ous blancs al mercat, a les botigues, al món ecològic... Es tot un repte, que tingueu sort!

Lo galliner, 19 de juny 2020