Algú s’enamora i perd el contacte amb la vida real i quotidiana, els colors son mes brillants, l’aire es mes pur, inclús a la mateixa ciutat contaminada d’abans, es disparen les eufòries i un se sent capaç de moltes coses que abans creia impossibles. De sobte s’obre un cabal d’eufòria disponible que un no sabia que tenia i la endorfina interna regna en el seu cos per un temps.” (1)

Es parla poc de l’amor, de l’enamorament. En canvi es pensa molt més en el sexe. Es a dir, quan es, si no fos el cas, en que l’amor es confon amb sexe i no pas a l’inrevés?.

 L’Andreu, company de feina d’en Tonet, li demana faci de testimoni en una reunió. Un amic seu, de Castellserà li pregunta pel fet de si ell, l’Andreu, s’entén amb l’Antonieta, la seva dona. El seu home, el Jaume, prou podia haver-li preguntat a l’Andreu, si no era que fos l’Antonieta qui s’entenia amb l’Andreu? L’Andreu, que si s’ho fa sexualment amb l’Antonieta, mira fixament als ulls al seu amic de tota la vida, el Jaume i li diu que no. Ras i curt. I  efectiu.

Per reblar el clau, mai tant ben dit, l’Andreu despenja el telèfon i truca a casa del Jaume. Ell, en Jaume, en veure que està trucant a casa seva, es queda mut i en paràlisi... Els contesta l’Antonieta, amb una veu dolça, amable i propera, per l’altaveu en mans lliures, del telèfon. Amb agilitat felina, l’Andreu li explica que estan junts amb el Jaume, que l’ha anat a veure i li ha preguntat, si es que ell s’entén amb ella.

  - Antonieta, està amb mi el Jaume molt anguniat i nerviós. Antonieta, dis-li al Jaume, que tu i jo no ens entenem?.

L’Antonieta, de sobte, arrencà plorar i entre sanglots li diu al Jaume:

-Jaume, com pots pensar això de l’Andreu i de la teva dona?

El Jaume, es posa encara mes nerviós, si es que li cabia mes agitació en la trempera que porta. Li acaba demanant perdó a l’Andreu i a l’Antonieta pels seus dubtes. L’Andreu li diu a l’Antonieta que acompanyarà  a casa al Jaume i que, en arribar, no li faci cap retret, que l’estimi mes encara i li prepari un bon sopar..

Ben estorat es queda el Tonet per la situació viscuda, allí, palplantat, d’oient mut, però no cec. Uns dies després, inevitablement, li treu el tema a l’Andreu, qui a mes de confessar-li, que si que s’entenen amb l’Antonieta, hi afegeix:

-A partir d’ara el Jaume ja no dubtarà més de mi.

-Pel que fa a l’Antonieta, el seu problema es que tot estant molt enamorada del Jaume, també s’ha enamorat de mi. Ja se l’hi passarà!.

Fi del relat. Mai n’ha sabut res més el Tonet, ni del Jaume ni de l’Antonieta.

“Que es això d’enamorar-se ?  Aquesta es una pregunta de difícil resposta. No se sap molt be, però pels seus efectes pareix que te a veure amb el descobriment de noves possibilitats, com si la vida s’hagués desembullonat. De prompte s’obre una nova porta que ha de conduir a l’exterior.

Potser per això, a l’exterior d’un mateix, de sobte i per la màgia d’una trobada, s’obren perspectives pròpies, no tant en comú com sol dir-se, sinó en la pròpia vida. Pel somriure i el beneplàcit d’una altra persona –la persona estimada en aquest cas-, una llibertat que es creia perduda s’instal·la de nou dins l’anima. I crec que es aquesta sensació de llibertat la que desencadena aquest estat d’eufòria transitòria, l’eufòria que es necessitarà per donar un pas mes cap aquell exterior abans temut i ara descobert. Un pas cap una altra estança interior de la que ja no serà possible el retorn. La nova perspectiva descoberta fa canviar  la comprensió d’un mateix i dels altres, així com de la vida sencera.” (1)

La Isabel i el Ramón son amics des de l’Institut i contràriament a un pensament bastant estès, de que una dona i un home no poden ser nomes amics i prou, no s’han enamorat mai, mútuament. De fet, ella, en els primers anys de relació, i en un dinar amb uns amics francesos, en un intercanvi professional, tipus Erasmus, quan li preguntaren si  eren parella o si s’entenien, els respongué que no, i que mai ho serien perquè no hi havia química amorosa ni sentiment amorós entre ells dos...i que sempre tindrien una bona relació d’amistat. I així han anat fent.

Tanmateix la Isabel, en els següents vint anys que seguiren a aquesta declaració de principis, li sorgiren diferents relacions amoroses, que se sàpiga a un ritme gairebé d’una per any. I per suposat que no era sexe solament. Sempre hi havia amor, enamorament cent per cent, per part seva. De l’altra part, en Ramon no ho sabia, però ella sempre li deia que també. I allí estava l’amic Ramon per escoltar les seves histories d’amor, els seus enamoraments i també les seves crisis i trencadisses amoroses. La Isabel sempre tenia l’esperança de trobar l’amor definitiu, una mena de somni sentimental.

“Pot ser que enamorar-se no sigui mes que la trobada d’una companyia necessària per creuar aquest passadís  sense temor, amb la confiança que dona una ma on agafar-se si les forces flaquegen. I si  l’enamorament es mutu – que no ho es sempre-, es als dos que els hi succeeix el mateix encara que cadascú fa cas al seu exterior propi. Per dir-ho d’una altra manera, cada component de la parella enamorada te la seva projecció de la seva persona i es important saber-ho perquè  la vida en comú programada dins d’aquest fenomen de creixement no te que veure molt amb la realitat de lo que cadascú viu al seu interior. Es programa una  vida de comú acord, tot i que podria semblar que això no fora lo mes important ni lo mes decisiu. Lo important es aquella ma incondicionalment estesa, encara que sigui tan sols per un temps que permet el salt de qualitat de passar d’ una perspectiva a un altra. A més aquest salt qualitatiu  implica un sentiment de gratitud, de lleialtat cap a la persona que ha permès donar-lo, lo que no vol dir que l’enamorament duri mes temps; pot durar l’estimació o l’amor que desperta aquesta generositat, però un cop el salt cap una nova perspectiva està consolidat, l’enamorament sol desaparèixer perquè ja no es necessari en una etapa d’estabilitat emocional, es mes, seria un destorb. Fins que una nova empenta de la mateixa vida, circulant, trobi a l’horitzó un altre exterior on arribar i si es el cas, i degut a la necessitat latent d’anar cap enllà, podria ser que “una altra” ma estesa seria com un pont cap aquest nou lloc y aquesta nova estança.” (1)

Al llarg de la vida s’aprenen tantes coses! També s’aprèn a estimar, i una pot capficar-se en la mesura de les coses, també en la mesura d’estimar. Quina es la mesura d’estimar? Ai, si fos la pregunta del milió? A veure si troben la resposta... La més elemental podria ser: estimar sense mesura.

I s’adia amb el principi inclusiu del fet d’enamorar-se, que es com perdre el mon de vista i no poder-lo abastir. I de fet quan l’amor ens crida...poc hi ha a fer, llevat deixar-se emportar per la crida.

“La vida es moviment i te les seves pròpies lleis, i tot  i que els humans vulguem que s’aturi en qualsevol lloc que ens vagi be, no ho fa, segueix amb el seu esdevenir. Això implica un canvi constant de perspectives, d’actituds, de comiats, de trobades, de dificultats, de descobriments.

Baudelaire al seu poema L’Estranger ens diu:

• Ei, que es el que estimes tu, doncs, extraordinari estranger?
• Jo estimo els núvols...els núvols que passen...allà lluny...allà lluny...els meravellosos núvols!

Be podria ser que l’enamorament fos tant sols una porta per contemplar amb més nitidesa aquests meravellosos núvols! “(1)

Si l’amor fa tant de be, quines seran les conseqüències associades al daltabaix amorós? Situació que pot aparèixer a qualsevol edat i adoptant multitud de formes diverses, com, per exemple, una ruptura, un amor no correspost, no atrevir-se a estimar, no voler lligams per por al fracàs, no haver-se sentit mai estimat per ningú o estimar massa, no creure’s mereixedor d’amor de l’altre...

Hi sol haver un patiment extrem d’un dels integrants de la parella, amb un cert aiguabarreig de sentiments contradictoris de desassossec, trobar a faltar, encara estimar, no poder parar de pensar en l’altre; amb uns altres  de malson, desconfiança o sentir com la vida s’escapa de les mans.

Es l’eterna lluita entre el cap i el cor, els sentiments i la raó. Si s’entén com a combat sol conduir al conflicte i la frustració, sense donar solucions. Cal harmonitzar els sentiments i fer-ne discerniment. Els sentiments irracionals sols impliquen confusió i desordre. L’amor naix dels sentiments, d’una passió temporal sobrecarregada d’hormones, que després caldrà anar nodrint d’intel·ligència. I si aconseguim l’equilibrí entre passió i intel·ligència estarem assolint l’art d’estimar, tot assegurant la seva continuïtat. (2)

La Sonia i el Marc s’han de casar aquest estiu. Aquesta pesta del Coronavirus els ha trasbalsat la celebració. Ja ho tenien tot a punt, cerimònia, lloc, convidats, festeta, musica, excursions turístiques. Ho han traslladat l’estiu de  2021. Diuen que tampoc vindrà d’un any. Començaren anar junts vint-i- cinc anys enrere, amb un festeig de set anys decidiren posar-se a viure junts. Poc després tingueren el primer fill.

Que fa que persones, plenament enamorades, decideixin casar-se formalment tants  anys després, per dir-ho d’alguna manera? Això es preguntaran els convidats, en compartir tant d’amor i felicitat.

Potser es casen per manifestar el seu amor , forjat, mantingut i reforçat amb els anys i les peripècies de la vida. Per la Sonia i el Marc la contemplació dels meravellosos núvols de Baudelaire sembla no tenir fi.  Tanmateix, els escau el consell d’un Profeta:

 “Doneu-vos el pa l’un a l’altre,

però no mengeu la mateixa llesca.

Canteu i danseu junts i sigueu feliços,

però deixeu que cada un de vosaltres pugui estar sol,

com soles estan les cordes d’un llaüt

per bé que la mateixa musica les faci vibrar.

Lliureu els vostres cors,

però no en custòdia l’un de l’altre,

car només la mà de la Vida pot estotjar els vostres cors.

I romaneu junts,

però no massa a la vora l’un de l’altre.

Ja que les columnes del temple estan separades,

i ni el roure ni el xiprer creixen l’un a l’ombra de l’altre.” (3)

En el supòsit que l’amor se’n va o no arriba o s’esllangueix, serà el principi del fi. La relació de parella en sortirà afectada. Llavors toca replegar-se en l’egoisme individual i cadascú s’haurà de valdre per si mateix. Caldrà tenir ganes de superar-ho!.

La salut emocional anirà per terra i nomes resta començar de nou, tot esperant la trucada, una crida d’un nou amor.

Bon vent i barca nova!

Jordi Escolà, 15 juliol 2020.

logalliner58@gmail.com

Notes: (1) Enamorar-se, per Remei Margarit, 2004

(2) Quan l’amor fa tant de mal, per J.R. Domenech, 2012

(3) El profeta, per Yibran Jalil Yibran, 1923