Tenia ja vint anys quan va ser necessari i indefugible de fer el primer carnet d’identitat- En preguntar-me el funcionari, un guardià civil prop de la jubilació, per la meva professió, jo naturalment vaig dir: < Poeta>...

Aleshores el funcionari va contestar-me: < ¿Como?...¿Paleta?>...

Jo vaig fer: ...

Ell, el funcionari, em va tallar: ...

I jo el vaig deixar fer, es clar que si. Que es un poeta, sinó un jornaler de les paraules!

JOAN BROSSA, al preludi del poema visual PALETA-POETA

El carnet d’identitat es solia fer al mateix poble, on unes brigades de la policia acudien cada 10 anys a fer-los massivament, tant els nous com les renovacions. En dos dies gairebé tot el poble quedava identificat i fins la propera. Però el Tonet no el va fer en una d’aquesta ocasions i només cabia la possibilitat d’anar determinats dilluns de mercat a Tàrrega. Però calia demanar hora, preparar els papers…i el cas es que necessitava el carnet de manera prematura i ràpida.

Llavors nomes quedava anar directament a Lleida, a la policia. Allí però les cues eren llarguíssimes, prèvia cita i omplir el paperam era tota una proesa. Ningú t’assegurava que te’n sortissis el mateix dia!. I a mes Lleida la teníem lluny, a 50 quilometres per una mala carretera i no disposàvem de cotxe. Només quedava fer drecera, calia tenir un contacte, una mena d’aconseguidor, algú que tingues mà a la policia i n’assegurés el tret. Total que només quedava el Rúbies.

Aquest personatge conduïa el cotxe de línia que a diari feia la ruta de La Guàrdia de Tornabous a Lleida. Quina cosa! Una ruta de viatge que de dilluns a divendres naixia i moria al llogaret de La Guàrdia, tot plegat 140 veïns mal comptats. La Sociedad Anònima Alsina Graells de Auto Transportes era la concessionària que gestionava la ruta. El Rúbies de xofer i el Joan Petit de cobrador. Tots dos ben uniformitats, de color blau, gorra i amb jaqueta blazer creuada. Cal dir que estaven sempre emprenyats l’un amb l’altre i això li donava entreteniment al viatge. A les 7 en punt del mati es sortia de la Punta del Tonet després d’haver arribat des de La Guàrdia amb parada a Tornabous.. La ruta continuava cap a Castellserà i les Penelles. A partir d’aquí l’asfalt desapareixia i s’enfilava un camí amb aragalls cap a Bellmunt, l’espia d’Urgell. La pols entrava per la solera de l’autocar i en minuts l’interior del vehicle estava en plena boira polsosa que no començava marxar fins que baixant de Bellmunt tornàvem a empalmar amb la carretera Tàrrega a Balaguer. Després s’arribava a Bellcaire, per agafar la malmesa via de Linyola. Aquí tocava parar davant del mític Bar Planes. A Linyola a vegades el cotxe línia li tocava parar entre 5 o 10 minuts, Alguns viatgers baixaven a fer un carajillo. Fumar ja es fumava dins el cotxe, no n’hi havien prohibicions. Lo del fum era una nimietat comparat amb la polseguera del caminoi de Bellmunt. Fins Linyola hi pujava gent, dels diferents pobles. A Linyola en canvi nomes n`hi baixaven. Linyola ja era un poble gran i tenia una ruta que mitja hora abans ja anava directament a Lleida només parant a Mollerussa. La nostra carraca també parava a Mollerussa, però no n’hi pujava gaire gent, així que per la Nacional camí recte cap Lleida, on hi entraven per la carretera Vella, darrera els Camps Elisis, on es feia la Fira de Sant Miquel. Es creuava el pont i enfront ens rebien l’Indibil i el Mandoni. La parada era prop, en un travesser de la rambla Fernando, darrera del Gobierno Civil, a la vora del riu. Total, arribàvem entre tres quarts de nou i les nou del mati. Quasi bé 2 hores després de sortir del poble

El Tonet rebé ordres del Rúbies d’esperar-se assegut en un dels bancs de la rambla. Al cap de mitja hora el Rúbies tornava a estar amb ell, havent deixat aparcat el cotxe de línia en un solar proper als Camps Elisis. Una caminada de pocs minuts per arribar al bar Jordi, en el costerut carrer Santa Marta, mirant de reüll l’església de Sant Llorenç. Allí el Rúbies era com de la casa, ja li tenien a punt l’esmorzar i es veia que mantenia amb els propietaris, empleats i clients habituals certa familiaritat i confiança. El Tonet feu un cafè amb llet i pagà l’esmorzar obeint les instruccions que li havia donat son pare. Mitja hora després enfilaven el camí de la comissaria de policia, als baixos del Gobierno Civil, a una cantonada d’on parava el cotxe de línia. Allí hi havia 3 llargues cues, una per demanar cita tot omplint formularis, una altra cua, més llarga encara, pels tràmits de les empremtes digitals i comprovació dels certificats de penals del demandant, i una tercera cua pels que, ja passats uns mesos, anaven a recollir el DNI. El Tonet, precedit pel Rúbies no en va fer cap cua. Només passar la porta, el Rúbies amb un lleuger moviment de cap es comunica amb un Guàrdia Civil, allí palplantat i vigilant. Tot seguit els franqueja el pas fins una taula deserta on no hi havia cap funcionari. Nomes arribar a la taula aparegué una senyor de mitjana edat, amb bigotet i vestit amb americana gris, camisa blanca i corbata negra. Els va fer seure, i sense dir res, el Rúbies li donà un sobre mig rebregat de color sèpia. El funcionari en treu uns formularis, les fotos, el Llibre de Família, els repassa i signa tot fent unes quantes preguntes. El Tonet hi fica les seues ditades de tinta negra i ho signà. El funcionari s’ho queda tot menys el Llibre de Família. També la resta de contingut del sobre, la compensació econòmica pel tràmit que ningú ha vist. Total ni deu minuts, un resguard per d’aquí 2 mesos i sortida diligent de la comissaria. El Rúbies ni tant sols s’acomiada, allí acabava la seva feina. A la tarda es tornaria a veure amb el Tonet en la ruta de tornada a casa. El Tonet mai va saber el cost de la gestió, mossegada inclosa. Això ja fou cosa del tracte de son pare amb el Rúbies. En un no res, tot dat i beneït.

El cotxe de línia facilitava l’accés a la capital. Per fer gestions, per les visites mèdiques, per anar comprar. Era un transport poc còmode, a l’estiu s’hi passava calor i a l’hivern força fred. Les dones s’enduien bosses d’aigua calenta que es ficaven als peus. Hi entrava aire per tot arreu. La lluita de poder entre xofer i cobrador facilitava que estesin discutint sovint. Devia ser mes cosa de veure qui manava mes, si qui conduïa o si qui havia d’estar a l’aguait del personal. Al cotxe de línia s´hi feia també transport de paqueteria, el cobrador gestionava aquesta feina, i també alguns usuaris li encomanaven gestions, encàrrecs i altres coses. Això causava aturades a vegades mes llargues del que tocava i el Rúbies sempre es queixava, amb prou mala llet, de que perdien temps. Però clar el cobrador havia de cobrar, donar el bitllet, atendre la paqueteria...i algun viatger també els demanava si podien fer una parada fora de lloc.. en una casa a peu de la ruta o en un creuament de camins i carreteres... i es clar, ho demanaven al cobrador que ho havia de demanar al xofer. I el Rúbies a vegades no atenia la petició i el cotxe no parava. Males cares i mal humor.

Amb els anys la línia, que encara avui està en ús, va anar millorant poc a poc. El Rúbies es jubilà, la feina del cobrador quedà suprimida. El xofer havia de fer de xofer i també cobrar. S’acabaren els encàrrecs , la paqueteria i fumar dins l’autocar. A Lleida per fi s’estrenà una estació d’autobusos entre el riu i l’avinguda Blondel.

Lo de fer el carnet d’identitat també va canviar. Es deixà de fer al Gobierno Civil, i es traslladà la unitat de documentació a la caserna de policia del carrer Sant Marti, prop de la Normal, l’escola de Magisteri. Allí es començaren a donar cites telefòniques i els tràmits eren prou ràpids. Com a molt, si ho tenies tot a punt amb un hora feies. El Tonet va haver de renovar el DNI, com pas previ a demanar el passaport. El dia que l’havien citat en devia havia passat alguna de grossa, per la cua que hi havia. Havien començat amb mitja hora de retard!.

Al cap de quaranta minuts estava a 1 metre del taulell on 3 funcionaries anaven atenent la gent. Davant seu una noia jove, de nom Carme, de setze anys demanava el DNI per primer cop Anava acompanyada del seu pare, un homenet amb pinta senzilla, de bona persona, que per lo escoltat durant l’espera era algú que feia de pagès a l’horta pels volts de Lleida. La noia al ser menor d’edat necessitava l’aval del pare per sol·licitar el DNI. Quan la funcionaria li demana el DNI al pare per comprovar-ho, resulta que aquest DNI estava caducat. O mes ben dit, el DNI del pare no s’havia renovat des de feia 30 anys.

La funcionaria s’aixeca i es posa histèrica. < ¿Como puede ser? ¿De donde ha salido usted ? ¿Cómo es que en treinta años no le hizo falta el DNI en vigor? Esto no puede ser, usted es un indocumentado, hay que ver que nos dicen en Madrid.>

L’home, de caràcter apocat, no deia gran cosa, era la Carme, la seva filla que explica que viuen a l’horta de Lleida, que eren pagesos i que el pare no sortia quasi mai de la finca. Ella necessitava el DNI, per poder demanar el passaport per fer un intercanvi d’estudis a França. La funcionaria li contesta <que no, que eso no, que con un padre indocumentado no le podemos hacer ningun documento.>

El to de veu de la funcionaria va fer que la situació fos coneguda tant pels que fèiem cua, com per tots els presents a la comissaria, policies i altres funcionaris inclosos. Alguns funcionaris s’atansaren a veure aquell DNI blavós descolorit que feia trenta anys que no es renovava. La funcionaria marxa cap un despatx per traslladar el problema al superior jeràrquic. Deu minuts després apareix un home, ben vestit i clenxat. Allí, davant tothom, li diu al pare de la Carme que se li queden el DNI, que no surti de Lleida i que han de contactar amb la superioritat a Madrid de com tractar el seu cas. La filla segueix insistint, quasi implorant, ella necessita fer-se el DNI i aquest alt funcionari li respon que si no te un aval d’algú que respongui per ella no li poden tramitar el DNI

La discussió ja durava mitja hora. Al Tonet, que en principi li havia causat gracia l’assumpte, ja començava estar cansat de tant esperar, fer cua i tanta inoperància funcionarial. Així que exclama en veu alta: <Pues si necesita un aval, yo la avalo.>

El funcionari, se’l mira despectiu i li contesta: < ¡Però usted no sabe lo que hace! ¿Conoce de algo a esta gente?> I ell li respon: <Antes de hoy no les conocia, però llevan ustedes media hora de discusion y ya me hago idea de que son buena gente.>

I els presents de la cua es posen a manifestar l’aprovació de la proposta i algú comenta que ja es hora de tancar el tema. Mentre el Tonet afegia: <A ver deme el documento de aval>, tot firmant-lo quan la funcionària li posa pel davant.

La Carme, contenta, li fa dos petons, el pare li agraeix la signatura tot commogut i mig plorós. El funcionari clenxat marxa al seu despatx tot fent ganyotes i mala cara. Fi de la història...

Anys després la cosa de fer el DNI, passaports i Permisos de Residencia, es traslladà a unes noves dependències policials al barri de Cap Pont, a peu del riu Segre. Eren els anys de les regularitzacions d’estrangers, que ens arribaven a manades per buscar-se la vida.

Ara les cues ja eren 5. Totes amb cita prèvia. La del DNI, la del passaport, la de Residencia per estrangers de la Comunitat Europea, la d’estrangers no comunitaris i la de recollida de documents varis. A cadascuna un policia ordenant els torns, les maquines per donar la tanda i rengleres de cadires on fer l’espera.

Quan a la fi, al Tonet li toca taula i funcionaria, a mig fer el passaport, tot es paralitza. Els funcionaris tots dempeus, els policies tots quadrant-se, apareix per la vora del Tonet una dona alta, rossa, amb vestit jaqueta color crema, era la subdelegada del Gobierno. Tot s’atura, els funcionaris li donen les novetats del dia..

I ella, tota somrient, que s’encara al Tonet, el saluda i l’inquireix que hi fa allí. Doncs, a fer el passaport Pilar, li contesta el Tonet... Resulta que la subdelegada i el Tonet es coneixen de fa uns anys quan una amiga comuna, la Carmina, el convidà un dissabte d’estiu, a fer una paella al càmping la Ballena Azul de Mont-Roig. Es veu que la subdelegada i la Carmina es passaren mes de 15 anys de veïnatge al càmping.

El Tonet se’n fa creus que es recordi d’ell, una persona que nomes ha vist durant 3 hores, tot menjant una paella amb sangria.... Però així es la vida i així van les coses. Total que on vagis pot passar de tot. I en aquest cas el passaport anà prou ràpid quan la funcionaria va veure la relació entre el Tonet i la subdelegada, o millor dit, quan s’adonà que la subdelegada saludava al Tonet.

Cuideu-vos de la pesta i aneu en compte amb el toc de foc!

logalliner58@gmail.com,

28 d’octubre 2020