Tenim la pesta. En fa 10 mesos i n’hi ha per temps... es una creença estesa. La patim i ens toca de prop. Ens diuen i parlen de mesures, contramesures, vacunes... lo cert es que estem confinats a cada poble, a cada casa. Tot està regulat i d’alguna manera controlat. No cal entrar en detalls que tots ens toca viure. Incertesa.

La salut es el mes important, però sense economia, la salut se’n va en orris. Cal acceptar-ho, el país es pobre, no te diners per ajudar els seus habitants, negocis, empreses, autònoms....La societat es feble i a la fi cadascú s’ha de buscar les virolles com pot. En les nadales sempre s’acaba desitjant un bon any nou. Somnis.

De segur que 2020 no ha estat un any bo. La malaltia de Coronavirus ens ha doblegat, afeblit i tancat a casa. Costarà que acabi alguna nadala desitjant bon any nou. Caldrà empescar-se altre desig! Som a les portes de Nadal i la perspectiva es desoladora. Poca mobilitat, mínima relació social i un màxim de 10 persones per trobada familiar. De la mateixa manera que hem hagut de canviar la Setmana Santa, les festes majors, les vacances, la castanyada...ara ens toca fer un Nadal alternatiu. Improvisació.

Com la vida mateixa, ja la que la Pesta del Covid ha causat canvis en els hàbits i les maneres de fer. Les coses no tornaran a ser com abans, ens adaptarem a les circumstancies de la pandèmia i ja veurem quan dura tot plegat. Temor.

Mentrestant tenim Nadal a sobre. Es bo recordar com fèiem Nadal fins ara. Entre la modernitat i la pesta, de manera forçada però ineludible, ho canviarà de tot. Com serà l’escudella dels propers Nadals? Futur.

Es difícil saber qui té raó per Nadal!. Si preguntes el brou, et dirà que ell ho dona tot. Aquí mana la societat líquida i en l’anar bullint i bullint hi ha la gracia. Si preguntes a la carn d’olla, et dirà que ella és la teca, la societat sòlida, això és el trinco-trinco.

Es guaiten de reüll, en una mirada intrigant, com una cita a cegues, a les palpentes. Com en un crim que necessita còmplices. Esperen i desesperen. Es barallen. Patof, patof...Cigrons, patates, cols, ceba, porros, pastanagues, botifarra negra, blanca, cansalada, vedella, xai, ossos...cauen a l’olla. No saps mai qui atreu a qui. Es igual, ja està fet. Neden les parts solides en el brou líquid que les acull. L’esperit i la matèria fan xip-xap. El brou es belluga. La carn esbufega. Felicitat.

Sentiu fer xup-xup, mmm i altres sorolls que nomes l’imaginari por concebre. Si, que si, quan us creieu que s’havien trobat, que la unitat era això, resulta que l’olla vol deixar de ser la panxa del bou.

Arriba del més enllà un estri metàl·lic anomenat colador i tot el brou desapareix. Xas! Carn vídua, un mar de brou dins la marmita. Silenci. No ploreu! No tot està perdut...

Hi ha ombra si, comença enfosquir. De sobte, el cel es torna obrir. Cauen galets daurats, con caragols sense closca. Xof. Cauen pilotes de carn picada virolada en la recerca del xup-xup. Xof. Torna a sorgir el sol a l’olla, al costat oest de la cuina. Si girem la vista a l’est, aquí la carn cau del colador cap una safata que la rep amb els braços oberts. Van arribant tots els trossos. Un, dos, tres, quatre...S’apilen solidàriament. Dibuixen els faldons d’una muntanya. Tots els colors hi son presents. Paisatge en tres dimensions. Al punt.

Tenim dinar i una taula. Tenim l’escudella i la carn d’olla de Nadal. El mar i la muntanya. Fesomies d’aigua i pedra. L’esquerra i la dreta. El dalt i el baix. El líquid i la matèria. Tan diferents, tan iguals. Tan familiars. L’un fa l’altre. No estan sols. Es necessiten. Mai estan sols.

Com el pollastre rostit, amb botons de prunes cosits amb fil de pinyons. Com el mapa d’una taula de torrons i neules en perspectiva. Com aquell vestit a mida que es diu caneló. Com un vi i un cava embogits per sortir de festa. Que no falti el vermut!

Però tots a la mateixa taula. La família i el país sempre es troben a taula. Busqueu i els trobareu. Ambdós tenen costures, sempre mesurant-se pam a pam. Son com un mocador de butxaca. A la família i al país sempre hi ha una galta i un petó. Sempre hi ha una taula i una sobretaula de Nadal. Nostàlgia.

Aquest dia ens toca a fons, se’ns remou l’anima. Els llençols dels presents i els absents. La cadira buida i els nouvinguts. Encara més a la tarda. Les diferències i les superioritats. Potser són uns minuts, uns segons, un instant. No demaneu mirades de complicitat quan la vida es somou a l’entorn d’una taula d’olla barrejada.

Després de l’embriac d’escudella i carn d’olla sortiu a trobar-les al carrer. Al cel de brou i al terra de carn. Tant de bo poder tenir present la memòria i viure el dia a dia amb dignitat. Sapiència.

Haurem fet cagar la soca. Recitarem el verset com cada any. Mirarem fotografies velles. Brindarem efusivament. Algú pesarà figues. Com a sorpresa algú oferirà bones noves. El corral ens acull. La vida segueix. Esperança.

Bona sort!

logalliner58@gmail.com

desembre 2020