Sota aquest títol existeix una cançó francesa de 1967, amb lletra de Claude François i Gilles Thibaut. La melodia musical es de Jacques Revaux. Va tenir força èxit a França a finals dels seixanta i la dècada dels setanta del segle XX. La traducció al català ve a dir:

Em llevo i et desperto / No t’aixeques, com de costum / Et tapo amb la vànova / em fa por que agafis fred, com de costum / La meva ma t’acaricia el cabell / tant malament, com de costum /Però et gires / com de costum / Em vesteixo ràpidament / Surto del quarto, com de costum / Tot sol prenc un cafè / Faig tard, com de costum / Sense fer soroll surto de casa /

Tot es gris fora, com de costum / Tinc fred, m’aixeco les solapes / com de costum / Com de costum tot el dia / jugaré a fingir / com de costum, somriuré / com de costum me’n riuré / com de costum, finalment viuré / com de costum / Després el dia anirà passant /

Tornaré casa, com de costum / tu estaràs fora / vindràs tard, com de costum / Sol me n’aniré al llit / en aquell gran llit fred, com de costum / Amagaré les meves llàgrimes / com de de costum /

Com de costum, inclòs de nit / jugaré a fingir / com de costum tornaràs / com sempre jo t’esperaré / com de costum en somriuràs / com de costum.

L’any 1969 Frank Sinatra necessitava nous temes. Encomana a varis lletristes li composin cançons. Paul Anka, un canadenc que s’havia fet sentir amb la seva cançó “Diana” (1957), manlleva la música de “Comme d’habitude” i escriu una nova lletra en angles: MY WAY.

Aquesta versió ens parla d’un home, ja a la vellesa, a prop de la mort, que guaita satisfet el que ha fet al llarg de la seva vida, mentre n’explica aspectes rellevants a un amic que se l’escolta assegut a la seva vora. La personalitat del vell es defineix com a forta, confiada i plena de determini. Es un home que no te dependència de altres per progressar, que fa el que sent i diu el que pensa, que no te por amb els desafiaments que la vida li ha portat i que tots els reptes semblava que podien amb ell, ha sabut superar-los a la seva manera. A la fi, al fer repàs de la seva vida, esta content tal com ha viscut, de com li ha anat tot plegat i del que ha assolit. Tanmateix reconeix que sent penediment per certes coses i d’haver patit grans situacions de tristesa. Acaba amb una actitud optimista, a la seva manera.

La primera versió en castellà fou cantada per Estela Raval (de Los 5 Latinos), en el seu primer disc com a solista, l’any 1970 amb el títol “A MI MODO”. Hi han moltes versions i l’han interpretat multitud de solistes i grups. Un dels més populars es l’adaptació feta pel mexicà Vicente Fernandez. La traducció literal de “My Way” al castellà seria:

Y ahora, el final está aquí, / y entonces enfrento el telón final . / Amigo mio, lo diré sin rodeos, / hablaré de mi caso, del cual estoy seguro. / He vivido una vida plena, / viajé por todos y cada uno de los caminos. / Y mas, mucho más que esto, / lo hice a mi manera. /

Arrepentimientos, he tenido unos pocos, / però igualmente, muy pocos como para mencionarlos. / Hice lo que tenia que hacer / Y lo hice sin exenciones. / Planeé cada programa de acción, / cada paso cuidadoso a lo largo del camino. / Y más, mucho más que esto, / lo hice a mi manera. /

Si, hubo oportunidades. / Estoy seguro que lo sabian, /cuando mordi / más de lo que podia masticar. / Pero al final, / cuando hubo duda, / me lo tragué todo y luego lo dije sin miedo. / Lo enfrenté todo y estuve orgulloso, / y lo hice a mi manera./

He amado, he reido y he llorado. / Tuve malas experiéncias, me tocó perder. / Y ahora, que las lágrimas ceden, / encuentro tan divertido / pensar que hice todo eso. / Y permitanme decir, sin timidez, / Oh, no, oh, no, a mi no, yo sí lo hice a mi manera. /

Pues que es un hombre, ¿que es lo que ha conseguido? / Si no es a si mismo, entonces no tiene nada. / Decir las cosas que realmente siente / Y no las palabras de alguien que se arrodilla. / Mi historia muestra que asumí los golpes / y lo hice a mi manera./

En català, sota el títol COM HE FET SEMPRE fou l’adaptació feta l’any 2006, interpretada per Josep Carreras. La lletra difereix també de l’original “Comme d’habitude” així com de “My Way”.

Ja sé que és molt a prop / el meu final, se que m’espera. / Ja ho sé, però no tinc por / per mi serà una altra frontera./ Jugant, ho he perdut tot / no es pot pas dir que he estat exemple / i visc com he volgut, / com he fet sempre./

L’amor no ha estat res més / que uns bons moments que he pogut viure, /cap d’ells no ha fet després / que jo deixés de ser ben lliure./ Voltant he vist mig món / i encara tinc el cor alegre / i faig de rodamon / com he fet sempre./

Si és que he sofert, si és que he plorat, / no ha estat pas res, ni me n’he adonat. / Només he après a ser feliç./ I si avui és un dia gris,/ i a mi no em plau, el faré blau, / com he fet sempre./ Potser també he dubtat / quan he buscat nova alegria /potser la llibertat / no l’he trobat allà on volia./

Però arreu, tota la gent, /busca, lluitant, plena de febre. / Jo ho veig mig somrient, / com he fet sempre./ I ja comprendreu que sigui així, / si és que demà m’he de morir./ Més val passar sense patir, / més val parlar sense fingir, / més val marxar sense plorar, / com he fet sempre./

Aquest final de gener ens ha deixat un gran artista. Un fenomen, un portentós personatge, present en tots els àmbits i en moltes de les decisions que ens han acompanyat els darrers anys. Un home de llarga experiència, en la contradicció, en fer-se ric i caure en bancarrota, en refer-se de nou, un home fet a si mateix. La perfecta icona del somni americà, tot i que ell ja va començar ben arreat per naixença. Ens ha deixat Donald Trump. Be ens ha deixat de moment, o mes ben dit, ha deixat el càrrec i totes les immenses prebendes que la Presidència dels EUA li comportava. Segur que estarem mes tranquils, doncs totes les seves mentides i falsedats ja no tindran el ressò que han gaudit darrerament.

Se’n ha anat acomiadant-se amb un ball amb la Melany. Sonava el “My Way”, amb veu de Frank Sinatra. Utilització manipuladora de l’obra d’altres. Una escenificació egòlatra i un malbaratament del contingut de la cançó. Bon vent!

Tanmateix no cal entrar en fer l’anàlisi del que ha estat els anys de la seva Presidència. Els hem vist, escoltat, patit i mai els hem entès. A la millor es que cal ser d’allí per conèixer i comprendre certes coses del model de vida americà i de la seva classe política. Es un país molt gran, gresol de cultures i migracions, amb molta població, de moltes races.... Tot fet a lo gran, tant en la riquesa com en la misèria. Una federació d’Estats bastit a partir dels primers emigrants puritans anglesos, que imposaren les seves lleis, creences ultra religioses i costums. A continuació, d’est a oest exterminaren els pobladors autòctons, els indis. Escriviren una nova historia, la seva i des de la seva visió. Ens volen fer creure que en els seus pocs més de 200 anys d’història es el millor que els ha passat. Enormes contradiccions i avenços, poti-poti i amalgama de que tot s’hi val per seguir endavant.

Marxa Trump sota l’impacte d’un cop d’Estat fallit. Queda el “trumpisme” i això significa milions de persones armades i confoses, en tots els àmbits de la societat. Queden també els que a la seva vora o no gaire lluny, li feien la gara-gara, li reien les ocurrències i a la vegada feien negocis amb les seves lleis i decisions. Queda tocada la primera potencia mundial i del que allí esdevingui em patirem les conseqüències.

Quan feia el Batxillerat Elemental per lliure, mossèn Joan ens feia llatí i per suposat religió. En dia de ramblatge, em va dir que arribaria lluny jo, que aniria, fins i tot, als Estats Units d’Amèrica. Als setanta anar América era un veritable somni...que pocs podien assolir. La seva predica em deixà rumiant i una mica amoïnat. Si es que havia de ser, calia informar-se i des de llavors vaig cercar coses i casos sobre els EUA, escriptors, historia, cantants, pel·lícules, esports...noticies, esdeveniments, xafarderies i tot el que venia a mà. Calia saber més d’aquella gent que vivia en aquell lloc, en aquell país que tard o d’hora hauria de visitar.

I es clar, vaig veure, que no creure, com l’home arribava la Lluna amb una nau espacial. Com perseguien el campió dels pesos pesats de boxa, un tal Cassius Clay. Com havien assassinat els germans Kennedy o el doctor Marthin Luter King. Com l’imperi americà perdia la guerra del Vietnam i com assaltaven l’illa de Granada i muntaven cops d’Estat a diferents països de Sud-Amèrica. Com ens colonitzaven mer mitjà del cinema i la televisió...encara ho fan!. Tot això entre moltes altres coses, com per exemple, fer que el dolar dominés el mercat mundial i fes que moltes monedes d’altres països patissin les seves conseqüències.

Anys després, per coses de la feina vaig anar per fi als Estats Units. Manava Clinton i els americans que vaig conèixer, tots ells del Mig Oest estaven esgarrifats amb aquell President que per a ells era massa d’esquerres, un comunista deien... També li tenien mania a la seva dona, la Hillary. Era la visió de la política i del país mes potent del mon des de l’América profunda.

A Xicago hi un un museu dedicat al gàngster Al Capone, i es el mes visitat de la ciutat. Vaig visitar l’Estat dels mormons i la seva capital Salt Lake City. El mormonisme, es com es coneix vulgarment el “Moviment dels Sants dels Darrers Dies”. Es un moviment conformat per tota una munió d’Esglésies Cristianes, repartides per tota Amèrica, que tenen el seu origen en l’anomenada “Església de Crist”, fundada per Joseph Smith l’any 1830. La base de la seva doctrina son la Bíblia, el Llibre dels Mormons i la recopilació de relats anomenada “Primera Visió”. Bàsicament resumeix la primera trobada que el fundador, John Smith, va tenir amb Jesucrist l’any 1820 al poble de Palmyra a uns 80 quilometres de Nova York.

En la primera estada, a l’aeroport Xicago O’hare, un cop ets a la garita d’immigració, un tipus quadrat, gros i alt, de raça blanca amb bigoti tipus “Màgnum”, et pregunta pel motiu de l’entrada als Estats Units d’Amèrica. Es una mena d’ensarronada, al visat que t’han concedit prèviament, s’explica el motiu del viatge. Però el funcionari vol mirar-te a la cara per veure si respons el que al visat hi consta. La resposta es “negocis”. L’agent, de nou, et fita de dalt a baix, i estampa el cuny IMMIGRATION USA al visat i passaport. S’obren les portes del paradís, per a ells, la barrera duanera. Resta encara comprovar maletes a la duana...fet i fet un parell d’hores amb la sensació final de si tot allò era una manera poc amable de fer-te veure que potser un, no era ben rebut al país.

Després de 22 hores sense dormir, tres avions pel mig, ara toca “jet lag”. Adaptar-se a l’horari i començar dormir malament. Com hi estàs per feina tot es complica, cal acomplir les rutines i les cites concertades. Una mica de turisme en hores i situacions que t’ho permeten.

L’amfitrió ho tenia tot ben planificat, visita a la fabrica, sistema de producció, reunions amb l’equip de direcció, mostreig de productes i ambiciós programa de futur. Un còctel de benvinguda a la casa familiar, important per ells la cohesió familiar, de la que a més, gaudeixen fer- te’n sabedor. Una nit de celebració familiar per agrair la visita i dinars a Harley’s, l’únic restaurant de la ciutat que disposava de cafetera on fer cafè exprés. Tot un detall!. E George P.Jenkins l’havia fet portar expressament d’Itàlia perquè els seus clients i amics europeus poguessin fer un cafè al seu gust.

D’Illinois a Indiana i després a Utah l’únic Estat de la Unió on manen els mormons. Amb lleis especifiques, ultra religiosos, impostos especials per veure alcohol als no mormons. Un mormó te vedat veure alcohol. La seva icona es una immensa Catedral on nomes hi poden entrar mormons. Abstenir-vos la resta, doncs nomes podreu donar voltes per la tanca exterior. A Utah hi ha les reserves dels indis navajos, primers pobladors de la regió abans que fos presa i exterminats per l’home blanc.

Amb un vol de 4 hores en avio lleuger férem un tomb al Gran Canyó del Colorado, ja ben a prop de Las Vegas, a Nevada. I mes endavant visitarem Milwaukee per més feina i veure els grans llacs, frontera natural dels EUA amb Canada.

La vida comença molt aviat al mati. A les 5 estan alçats. Restaurants i cafeteries ja serveixen abundosos esmorzars, el principal plat del dia. Al migdia, a les 12 el dinar es resumeix en un entrepà o sandvitx, menjar ràpid. En 20 minuts, majoritàriament al “ring”, la plaça central, al voltant de la qual hi han tot de punts de “fast food” per endur-se. O al carrer, en una plaça, en un banc o al parc asseguts damunt l’herba. El sopar, sobre les 6 de la tarda acostuma ser lleuger per fer-se al llit ben prompte.

La vestimenta es ben igualitària i tradicional. Al Mig Oest la gran majoria vesteixen roba esportiva, xandalls, samarretes dessuadores, camises de quadres tipus llenyataire. Les dones vestimenta tipus “La Casa de la Pradera” en estils molt clàssics, amb poca varietat tant en la confecció com en colors. Els homes, per mudar, pantaló negre o gris de tall estret, camisa blanca i americana negra. Vist Clint Eastwood a “Harry el Brut”, i vistos tots!. A les grans ciutats la cosa varia alguna cosa. A Xicago, a la Milla d’Or ja trobes mes varietat i coses que s’assemblen mes al que usem per Europa. Atenció, no sortir de la Milla d’Or, tothom t’avisa que res bo et pot passar si vas mes enllà dels seus límits. I mes de nit!

Nomes cal mirar les imatges de l’assalt al Capitoli per veure la gent vinguda de tot l’interior del país. Com vesteixen, con usen la cridòria... La seguretat la volen defensar armats fins les dents. Tot fent-ne exhibició populista, provocadora, creient-se les pròpies proclames carregades de violència, sense respecte pels demés. A la seva manera, “ My way”, esperonats pel seu líder, desafien les lleis, el seu país i la seva gent.

Posats a escoltar i viure, com sempre , millor l’original. En aquest cas la senzillesa, humilitat, respecte i sensibilitat de “Comme d’habitude”. Rient, rient, escolteu les diferents adaptacions .... Us ajudarà en el confinament que tenim.

Salut i sort!

logalliner58@gmail,com

Gener2021