Un dilluns assolellat, poca gent a la platja. La terrassa del Corisco, sota una fluixa brisa, el cafè amb llet fumejant s’escampa. A l’horitzó ponentí s’aixeca el castell. En la ziga-zaga que li permet l’ascens, les formiguetes humanes van fent via, amunt i avall. Poca concurrència, mes ganes que presencia.

No oblidem que som en plena pandèmia, que tot està com està, que la por tenalla les ments. Malgrat tot, un pensa o mes ben dit malpensa, en els afers de Pandora, aquella interpretació que feia l’Ava Gardner per aquestes rodalies. Al menys he vist varis locals sota nom Pandora. Cap sobre el seu holandes errant. Quin fou el títol de la pel·lícula?

Estava llegint “El fill del xofer” quan m’ha vingut a la ment la presencia de Pandora al castell. “El fill del xofer” es un llibre de Jordi Amat sobre la vida i desventures d’un periodista que tallava el bacallà a Catalunya els anys setanta i vuitanta del passat segle. De nom Alfons Quintà. No parlaré d’ell pel que diu aquesta mena de biografia, millor que la llegiu

Si deixar apuntat, que sobre principis dels 90 el vaig tractar dos o tres cops. Llavors LA FULLA formava part de la Junta Rectora de l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal) i en aquell anys n’era President Jordi Vallmajó, director del setmanari Hora Nova de Figueres. Es clar que moltes reunions calia fer-les a l’Empordà i en algunes Jornades tècniques hi havia periodistes de renom i/o nadius de l’Empordà. Allí tractarem amb Quintà, que havia estat responsable de Televisió de Catalunya (TV3). També amb Jaume Guillamet cap de premsa de l’Alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. També ens fou presentat un periodista, Carles Puigdemont, que llavors s’iniciava en les seves activitats com a reporter. Després ja ho veuen, arribà a ser President de la Generalitat i ara es un exiliat en pro del procés per la República Catalana i euro parlamentari a Brussel·les.

Us animo a llegir el llibre sobre Quintà, coneixereu fets insòlits, novetats ignorades i alguna que altra sorpresa sobre la classe política i la no política que ens ha tocat patir en la mal anomenada Transició espanyola. Hi son tots, amb pels i senyals.

Talment, i si retornem a l’inici, com en la pel·lícula “Pandora i l’holandès errant” (Pandora and the Flying Dutchman)... El rodatge, segons les cròniques dels 50, fou espectacular i sorprenent. Mes encara per el llogaret, la platja i un poble de pescadors amb un immens castell com a símbol. Clar que son coses que passaven en aquells anys i en el seu precís instant. A la resta de mortals nomes ens arribaven cròniques descafeïnades via l’Hola o Mundo Grafico. Però si corrien les xafarderies...la gran historia d’amor, per no dir-ne embolics entre la famosa diva de Hollywood i un torero català, Mario Cabré.

Hagués estat sucós veure l’expressió a la cara de Frank Sinatra, a Las Vegas, quan li devien dir que la seva dona se les feia amb un torero. Sabia Frank Sinatra, quina feina era ser torero? El cas es que Frank Sinatra, el de “My Way”, agafà el seu propi avió i posà rumb a la Costa Brava...per cercar el llogaret de pescadors amb torre de teuler d’escacs que domina la platja i protegeix el port dels pirates.

Podríem extreure’n comentaris de tot lo publicat sobre el tumultuós rodatge de “Pandora i l’holandès errant”... I dels afers del torero amb l’Ava, i de les seves correries per la Costa Brava. De la pel·lícula dir que, malgrat la seva mala publicitat dins el rodatge, poc en queda. Un drama romàntic molt a gust dels anglesos, que n’eren els productors. Fou estrenada el 1951 i distribuïda per la Metro Goldwyn Mayer

No es pas una de les pel·lícules mes bones de l’Ava Gardner, però sota la direcció del britànic Albert Lewin, fou el tret se sortida al vincle de l’actriu amb Espanya, que va incloure tots els elements necessaris que resumeixen la relació entre l’actriu i el país: ambients sofisticats, companyies d’elit, festes fins entrada la matinada, ballades de flamenc, fortíssimes ressaques, rifi-rafes amorosos amb toreros, artistes, periodistes... festes populars i com no, moltes corrides de toros...

Lewin, el director adapta i posa en escena una fantasia onírica sobre la prestigiosa llegenda de l’holandès errant, situant-la a la Costa Brava. Ho caracteritza tot amb els atributs típics de lo espanyol, que es percebien llavors ( i encara avui) a l’estranger (omnipresència de lo andalús, la bandera “rojigualda”, la rellevància del mon taurí...)

Si mirem la pel·lícula que en pensaríem avui de tot plegat? També hi fan sortir uns pescadors parlant en català.

La pel·lícula es mou a cavall entre el somni i la bogeria, engreixada per un cert aire de faula que li dona la narració amb “flashback” feta per un els personatges, un escriptor entusiasta de les antiguitats i que ho barreja tot, fent un poti-poti de conte amb essències tràgiques i romàntiques.

Salvant distancies la situació política a Catalunya, dels setanta als noranta (segle XX), i també a Espanya es una trama de cert romanticisme, d’arrel tragi-còmica, de com voler canviar-ho tot, sense canviar gran cosa. De la seva lectura, “El fill del xofer” arriba a aquesta conclusió... o no!

Gairebé una adaptació de “Il Gatopardo”, novel.la publicada l’any 1958, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Tracta de les vicissituds històriques i turbulències revolucionaries a Sicília a meitat del segle XIX. Sempiterna lluita entre l’ordre antic i un nou ordre.

Histories de Setmana Santa, si volen reconèixer situacions i vivències... entre panades, orelletes, mones i caramelles. Mentre el sol va caient sobre la badia, la lluna enfoca el castell on Pandora fita el seu holandès errant.

Com de tant en tant em recorda una bona amiga, en aquest mon hi som perquè hi hagi de tot.

Sort i vigileu amb la vacuna!

logalliner58@gmail,com

Març 2021