Un dia de sol i dos de pluja, primavera galega!. Un diumenge de maig de mitjans els anys vuitanta, estava fent temps a Corunya. En aquella època quan s’anava de viatge a Galícia no es feia la ruta en sis dies, donat que l’anar i tornar ja eren prop de 3 dies de viatge. Així que tocava marxar per dues setmanes, i com es podia treballar en dissabte, quedava el diumenge per badar i passar l’estona en algun lloc. A Corunya era una ciutat cosmopolita, a la costa de l’Atlàntic, ben comunicada, lo qual permetia establir lloc d’estada per uns dies i fer la feina que pertocava.

Com l’home sol ser de costums fixes, sempre parava al mateix indret. La zona de Cuatro Caminos, prop del mercat del peix, amb la famosa i grandiosa font, on l’equip del Deportivo solia festejar les grans celebracions. Llevat que fos a l’estiu, A Corunya sol ser una ciutat mullada, bastament grisa, amb moltes edificacions en pedra granítica i assetjada per ventoleres i algun que altre temporal atlàntic.

Aquell diumenge de maig invitava a passejar. Feia bon sol, els carrers del voltant no estaven gaire plens de gent, el Corte Inglés de la zona estava tancat i no hi havia gran cosa a fer aquell matí. Tot passejant, a l’altre costat del parc de CuatroCaminos s’albira una edificació majestuosa. Una escalinata de granit custodiada per dues torres de 40 metres d’alçària envoltant un pòrtic grandiós. Allò tenia pinta d’una església. Portes obertes i el so d’un òrgan de fons. Hi feien la Santa Missa que per la litúrgia que se sentia era just començada. El temple més gran de A Corunya enmig d’una plaça oberta i enjardinada. L’església de San Pedro de Mezonzo.

Assegut en una de les bancades del final, la megafonia deixava anar el sermó del diumenge. Aquell diumenge de maig se celebrava el Misteri de la Santíssima Trinitat. Ja feia vuit setmanes de la Resurrecció del Fill de Déu. El capellà que parlava tenia bona oratòria i s’expressava eloqüentment. Al no-res de sentir-lo, ja anunciava que en aquell sermó descobriria, faria saber, revelaria, la veritat oculta del Misteri de la Santíssima Trinitat. Sempre havia volgut entendre aquesta part del dogma catòlic. No en tenia prou amb:

“Creguem en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, de tot el visible i l’invisible; i en un sol Senyor Jesucrist, l’unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles, llum de llum, Déu veritable de Déu veritable; engendrat, no creat, consubstancial amb el Pare, per qui tot fou donat; que per nosaltres els homes i per la nostra salvació baixà del cel i s’encarnà per obra de l’Esperit Sant i de Maria, la Verge i es va fer home; per la nostra causa fou crucificat en temps de Ponç Pilat i va patir i fou sepultat, i ressuscità al tercer dia segons les Escriptures i va pujar al cel; i s’asseu a la dreta del Pare; i de nou retornarà amb gloria, per jutjar els vius i els morts, i el seu regnat no tindrà fi. I en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida, que prové del Pare; que amb el Pare i el Fill rep una mateixa adoració i glòria, que ens va parlar per boca dels profetes. En una Església santa, catòlica i apostòlica. Confessem un sol baptisme per la remissió dels pecats. Esperem la resurrecció dels morts i la vida eterna. Amén.”

Credo Niceà- Constantinopolità

Primer Concili de Constantinoble, any 381

En la catequesi de la Primera Comunió no havia entès gran cosa. Mossèn Joan ens deia moltes coses, ens feia resar molt, es a dir, repetíem i repetíem una i altra vegada la sèrie d’oracions que predicava. De la Història Sagrada havia llegit bastantes situacions, coses i ensenyances, però el Misteri se’m resistia. Als 10 o 11 anys, una tarda, li pregunto a la mare, si em podia explicar lo del Misteri de la Santíssima Trinitat, que no entenia! Ella em va fer seure, tot berenant, a la taula de la cuina. Ella també s’hi assegué i amb to força seriós em digué que ella tampoc ho havia entès mai. I que a la seva edat ja pensava que no li tocava haver-ho d’entendre. M’explicà que mes o menys quan tenia la meua edat, li preguntà el mateix a la seua mare, és a dir, a la padrina. Això em sobtà! “I què et va explicar la padrina?”, vaig gosar inquirir. La padrina Antònia, mentre feinejava pel corral, li digué que no s’omplís el cap amb cabòries, que tot això del Misteri era cosa dels capellans. Com sigui que la mare devia fer cara d’insatisfacció, la seva mare, és a dir, la padrina, hi afegí: “Mira nena, només et donaré un bon consell: en aquesta vida, fes el bé, no facis el mal, que cap més consell et cal”.

Així ho va deixar estar la padrina amb sa filla, a l’igual que la mare amb son fill. Sense poder-ho desllorigar, vaig quedar en aquella tendre adolescència prematura, àvid de resoldre l’enigma. Després, amb els estudis, preocupat del sentit de la vida, moltes lectures i algun que altre debat filosòfic, això del Misteri quedà en un tercer pla. Tampoc la lectura de la Bíblia, Antic i Nou Testament em feren la llum necessària.

Assegut en aquell banc de l’església, sentia com el capella anava esfilagarsant la madeixa de tot el Misteri. Primer, del significat de Déu és Pare, amb tot el que això volia dir, molt específicament en el fet que el Pare és qui engendra. Segon, que Déu és Fill, de nom Jesús, es a dir, el que ha estat engendrat pel Pare. Tercer que Déu és Esperit Sant, qui va procedir a l’engendrament per mitjà de Maria, la Verge. Tots tres són el que s’anomena la Trinitat, dogma fonamental de l’Església catòlica. Tanmateix no hi ha tres Deus...la Trinitat es un sol Déu.

Arribat aquest punt, fins aquí discernia i entenia el que aquell prolífic orador ens explicava. Va continuar amb el desafiament vers els feligresos, que només li quedava per desxifrar el concepte unitari de la Trinitat. Calia fer-nos comprendre que aquestes tres persones eren una sola persona. Vet aquí el moll de l’os!.

El dogma trinitari es basa en justificar la divisió entre la “substància” única (essència) i la “triple personalitat”. Aquell capellà ho resolgué de manera eficaç i ràpida: el Misteri era realment un misteri... i els misteris no tenen explicació. L’Església catòlica sosté que el Misteri es inaccessible per la intel·ligència humana. I com a guariment, ens reconfortarà tenir fe i creure en els manaments de la jerarquia eclesial.

En definitiva, que aquella prèdica de més de mitja hora no havia servit de gran cosa. Seguia on estava. El misteri per resoldre, atès que s’escapava a la percepció de la raó humana. El sermonaire abandona el faristol, continua amb la celebració eucarística, els fidels també... algú va sortir del temple amb el regust de certa incomprensió i pensant que tot allò no tenia solució.

Cal tenir fe. La fe mou muntanyes, recorda una cèlebre dita. Creure ens ajudarà a transitar en aquest món!. En temps de pandèmia, més que mai. Fe en els governants, en els que saben de la malaltia, metges, sanitaris, investigadors. De totes les solucions per fer front a la pesta, sembla ser que només funciona el fet de portar morrió i tenir poca interacció social. S’han descartat els guants i les desinfeccions dels militars. També està en dubte l’efectivitat del gel hidroalcohòlic. Això si, el gel ajuda a millorar la higiene, de la mateixa manera que la màscara evita molts contagis. Enguany la grip no s’ha deixat veure!

Ara ens collen amb la vacunació. Cal creure en la vacuna, ens diuen, en qualsevol de les moltes marques de les quals en fan espúria publicitat i que a la vegada permeten que alguns es facin milionaris. Cal tenir fe en la vacuna, es el dogma del present!

Un altre misteri per resoldre. Salut i sort!

logalliner58@gmail.com, maig 2021