Quatre jugant i tres mirant. Sempre que n’hi més que fiten la partida que jugadors, al voltant de la taula. En acabar cada ma, es fan comentaris, a viva veu, de com s’ha jugat, del per que ha estat així, quan havia d’estar aixà. Es l’antic joc de la manilla, conegut per botifarra.

Un joc de cartes molt popular a les nostres terres, que els darrers anys està caient en cert desús. Es joc de bar, lo normal era veure a les migdiades nombroses taules fent el joc de la botifarra. Però els hàbits canvien, la gent no va tant al bar com abans i la botifarra està perdent entusiastes i jugadors. Amb tot en queden encara i es pot veure dues taules fent aquest joc i altres variacions.

De vacances al poble. Unes vacances com feia anys que no gaudia. Ni recordo de quan disposava de vacances a l’agost! I com la pesta no convida a voltar gaire, ens queda el refugi de fer cap a casa, al poble. Allí on havíem viscut tants anys i gaudit de tants estius. Tot i que quan tenies uns dies de vacances preferies fer un viatge, conèixer món, que deia en Capri!. Al poble hi venies per tres dies, per la Festa Major o veure la família. I retrobar gent que mai es deixava entreveure al llarg de l’any i que retornava per una o dues setmanes a l’agost. Anar fent!.

Enguany, amb tres setmanes de vacances en ple mes d’agost, dues s’han escolat pel poble. I això que tot sovint, cada setmana, ens hi deixem veure. Hi tenim coses a fer, família amb la que cal comptar, amistats que cal seguir conreant i el desig de ser-hi present de manera activa. Tanmateix, una cosa es anar i venir, i l’altre passar-hi les vacances d’estiu. Per suposat t’oblides de la feina de la resta d’any i et trasllades a una altra mena de vida. Res a veure amb les vacances de platja... Al poble, tot sol ser mes quiet, adobat per les altes temperatures de l’estiu, una calor seca i de tant en tant una tamborinada tardana. Enguany, embolcallats per una intensa i persistent ona de calor, on s’ha arribat prop dels 45 graus. Queda l’aixopluc de les piscines, caminades de bon mati, les migdiades a la fosca i retrobar veïnatge amb qui fer petar la xerrada. Anar veure els que fan la botifarra, per apreciar si n’han après gaire...tot i que això es una percepció ben be de cadascú, i on cadascú te, moltes vegades, aspiracions efímeres de bon jugador!

Unes vacances així donen també per veure i pensar com ha evolucionat la vida al poble. Les feines, els hàbits, els costums i la transformació d’una manera de viure. La tendència afermada de la desaparició de la pagesia com a sistema de vida tradicional. Cada vegada més, la població jubilada es la que talla el bacallà. Alguns negocis de serveis, tot i que les botigues han anat desapareixent. També els negocis d’oficis i nomes una empresa del tèxtil donant feina. En realitat el poble ha anat minvant, en l’obligació que fa que molts veïns hagin de sortir cada mati a treballar fora i retornar de nit. Un poble dormitori, un més del conjunt de pobles de la plana urgellenca, on la gent surt del poble per anar fer-ho tot, lluny del poble. Però l’estiu no nomes es cosa de les vacances. No tothom en fa de vacances! A molts els toca agafar-se nomes uns dies, i no sempre en mesos d’estiu.

L’estiu te una mena de màgia. Als volts de Sant Joan tenim ganes de calor, de festa, foc i gresca. Els dies mes llargs de l’any ens animen a objectius poc versemblants i tenim ganes de sortir, de viatjar...

L’estiu, a més, es l’època de l’any dels grans descobriments. D’aquell primer amor! De la primera incertesa! De la primera feina! De fer jugar la canalla més intensament! I de pensar que tot es possible.. tot i saber es un període curt on les coses, es fan, de manera rapida i molt sovint improvisada. A mes l’estiu, com ja s’ha dit, ens porta el retrobar-nos amb gent que al llarg de l’any ens veiem poc. Això s’aprecia mes en aquests darrers temps. La pesta de la Còvid i les vacunes, les mesures i les contradiccions, ens empenyem a diari a perdre els punts de referencia. Tenim tanta informació a l’abast que acabem, en certa manera, desinformats i confosos.

Enguany no hem tingut Festa Major, però altres municipis sí l’han feta. Però en el poble, altres entitats si han organitzat activitats...i el mateix Ajuntament n’organitzà 15 dies abans de la Festa Major... Dona la sensació que es parla de controlar la malaltia, però tot es descontrola! I de tot, cal culpar-ne a la pandèmia?

Per altre costat, els del “tràfic de mandanga” fan de les seves i al seu aire. Inclòs la policia els empaita pels carrers, com a les pel·lícules. Amb l’alteració de la pau, la convivència i la tranquil·litat que hem de tenir en places i carrers. Una colla de veïnes i veïns està cercant signatures per queixar-se de soroll, ocupació anormal de la via publica i altres situacions que pertorben la vida del poble. Qui en farà cas d’aquestes signatures i de la seva queixa? Hi ha hagut debat a les xarxes i a la premsa. Cal confiar que hi hagi alguna mena de mediació o actuació. De moment, les autoritats estan silents...

També l’estiu es propici al safareig, sempre hi ha prou roba estesa!. Tot i que sortir a la fresca es ja cosa de poca gent, si que es parla i es comenta el que passa i el que no passa... el brogit de cada dia. Tenim les piscines, els sopars al carrer del Bar del Portal, el tancament de lo Pardal. I al bell mig d’acabar-se, l’estiu ens ha dut l’afer del bisbe de Solsona. Ah, l’amor!!! Quina força que té i quan de ressonància causa!. Diguem-o amb claredat, quan l’amor truca a la porta, ni els bisbes el poden aturar!. Podem estar tranquils, l’amor del senyor Bisbe donarà mes de si a la tardor. La cúria, mentrestant, rumia sobre el fons de l’assumpte i ho reflexiona tot pensant en llatí!.

Poca pluja aquest estiu i un darrer ensurt d’aquest volcà de poca mida, que arrasa per allà on vessa la seva lava a 1000 graus de temperatura. Pobra gent!

Tot això i alguna cosa més en tres mesos d’estiu!. Recull de dades i vivències. Seguim en període de la vacuna, insistint en allò de la immunitat de grup, però les reunions tipus botellots proliferen arreu. Cada setmana igual...

Ha estat un estiu més!. Un veí em va obsequiar amb mitja dotzena d’ous. Frescos, plegats del dia, de proximitat, tal com ara se’ns recorda tot sovint (com han de ser els aliments) i ens fa saber la publicitat. Diria que rebre mitja dotzena d’ous no deu ser cap cosa d’un altre mon, si no fos pel seu color, eren blancs! Gracies company!

Salut i sort

logalliner58@gmail.com

Setembre 2021