<<Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món.

I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món.

La vida ens dona penes, ja el nàixer és un gran plor: la vida pot ser eixe plor, però nosaltres

al vent, l cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món.

I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món.>>

Al vent, escrita per Raimon l’any 1959, es encara avui una de les cançons amb més ressò de la música en català. Traduïda a diferents llengües i en múltiples versions d’altres cantautors i grups es una cançó de caràcter pacifista i tot un crit a la llibertat. Una mena de cant existencialista rebel que clama “un viure al vent del món”. També esdevingué una proclama, tot un emblema del jovent que no volia viure i créixer en la dictadura militar que patíem.

Amb Al vent, Raimon inicià el recital que va fer al nostre poble. I amb la mateixa cançó tancà el recital, entre la cridòria del miler i mig d’assistents. De fet, hagué de cantar dos cops el repertori que tenia autoritzat, doncs la censura nomes li permetia de fer deu cançons.

Com és que Raimon va cantar a La Fuliola?

De fet, al poble, molt poca gent sabia qui era en Raimon. Potser els que estudiaven a Barcelona en sabien alguna cosa, però les veïnes i veïns no en tenien ni idea ni qui era, ni que feia. Les forces vives, tampoc en sabien massa cosa, doncs si n’hagueren tingut notícia, potser no l’haurien portat. El règim, al nostre poble es feia present pels qui manaven a l’Ajuntament, nomenats a dit pel “Gobierno Civil de Lérida”. A peu de carrer, qui feia rutllar el jovent era la parròquia i la Comissió de Festes. Tot ben controlat!

L’oferta cultural de finals dels seixanta, inici dels setanta era l’apoteosi de les festes majors, sobretot la d’estiu. Un gran envelat, instal·lat al camp de futbol, amb orquestres de renom i algun que altre espectable, en to picant, perquè la festa deixés més regust. La vida anava prou bé, tothom tenia feina, i els balls de Festa Major, per totes les rodalies i pobles veïns, eren la manera de divertir-se del jovent. Les discoteques encara no feien nosa!.

Tot anava rodat perquè els joves, per famílies, pagaven “la talla”. Una mena de tarifa per poder fer la festa més grossa, i que gairebé tothom acceptava pagar. El 1970, la Comissió de Festes s’encaterinà que amb poc més del que es pagava del lloguer de l’envelat, es podria finançar la construcció d’un local que servís per aixoplugar la festa major. I que a més serviria al mateix temps per la festa d’hivern, Santa Llúcia. I per altres actes i celebracions, com l’arribada dels Reis o les representacions teatrals del grup local de teatre...Algú encara apuntà que podria fer-se anar com a pista poliesportiva, que els de “Educación y Descanso” també farien la seva aportació. Total, que la idea prengué cos i força embranzida. Ningú podia ni tant sols protestar!. S’encararen a l’Ajuntament i li demanaren un espai públic on assentar el Local. La cosa aniria més bé si no calia ni tan sols comprar el terreny on fer-se l’obra. Els fou donada la plaça del Portal, un espai circular, amb herbei i envoltat d’arbres, ben a la vora del reguer.

En un tres i no res s’embolicà l’obra amb l’objectiu de poder-la estrenar per la Festa Major de Santa Anna de l’any següent. Dit i fet, endavant, tots a una... i, justet, justet, aquell 1971 el Local estava en peus, però no del tot acabat.

Per suposat els números inicials s’havien sobrepassat, faltava més diners i calia trobar recursos. Es va plantejar portar un cantant o grup musical, algú de renom, que omplís la sala. En aquell temps a Les Ventoses tenien el costum de portar cada estiu, a la seva festa major, els que havien anat durant l’any a “Eurovision”. Gent com la Massiel primer i Mocedades uns anys després van actuar a Les Ventoses!... Fins i tot la Conchita Bautista havia cantat al nostre envelat en una festa major, després d’anar al festival.

Algú devia proposar fer vindre en Raimon, un cantautor valencià que cantava en català i tenia molt d’èxit. Havia guanyat junt amb la Salomé el “Festival de la Cancion Mediterranea”, amb la cançó Se’n va anar. Cançó cantada en català i que fou la més votada pel públic allí present. Davant el triomf d’una cançó en català “el ministro de Información y Turismo señor” Fraga Iribarne va comentar: “No pasa nada porque haya una canción en catalan”. A partir de llavors la censura vigilaria de prop les lletres de les cançons i la seva prohibició, si calia.

Quatre membres de la Comissió de Festes anaren a veure Raimon a Barcelona. Els rebé a casa seva i només asseures els agraí la visita i la proposta, però que no podria cantar a la Fuliola. Feia 2 anys, arrel del seu recital a “la Facultad de Ciencias Politicas y Economicas de Madrid”, li tenien vetades les actuacions en públic. Mai li autoritzaven els recitals! Nomes cantava a l’estranger, a França, Alemanya, Mexic, Suissa, Cuba, Argentina, l’Uruguai. Tot just acabava de treure un nou àlbum després del seu pas per l’Olympia de Paris, però aquí no el deixaven cantar.

Això digué als de la Comissió, però aquests, entossudits, que si ell estava disposat a venir a cantar, ells aconseguirien l’autorització. Es clar que també volien saber quan els cobraria per l’actuació?

Raimon, molt sorprès amb tanta insistència i gosadia, els oferí anar a percentatge, 70-30. Això si és que la Comissió aconseguia el permís oficial. Algú encara li preguntà si li semblava que vindria gent al seu recital? Raimon els contestà, que podien estar tranquils, que si aconseguien el permís, el Local i tot el poble aniria ple de gent.

I així fou... Una hora abans del recital no es veia ni una ànima pels carrers, en una grisa nit de tardor. I començà arribar gent, i gent i més gent. També tot l’aparell de la policia, la guardià civil i els censors que havien de procurar que tot anés segons lo permès. Al Local no hi cabia ningú més, era ple a vessar. Al grandiós escenari una estampa minimalista: un únic micròfon amb peu, una cadira de tisores i el mínim focus centrat en el cantautor. Aquest vestia ben sobri, camisa i pantaló negre, una guitarra i una veu intensa, viva, de plena rebel.lía.

Va cantar les deu cançons permeses per la censura, i després de la mitja part, una cançó no autoritzada, Ahir, coneguda pel subtítol Diguem no. Això si amb la versió modificada: si l’original diu “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, Raimon cantà “Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó”, una manera subtil de burlar la censura. Però era igual, d’entre el públic s’enlairà una senyera i un crit de Visca Catalunya!. Entren en acció els de la secreta i es munta un cert aldarull amb empentes i crits. Hi havia tant públic que els policies no van poder fer cap al lloc on s’havia aixecat la senyera. Raimon demanà calma des de l’escenari i va continuar cantant. Va repetir el repertori de la primera part i acaba el seu recital de nou cantant Al vent. Ni fotografies, ni càmeres ...algú portava una gravadora de “cassette” amb micròfon i es ficà sota la part d’escenari on hi havia Raimon i aconseguí gravar 3 o 4 temes. Després la policia ja s’encarregà que no tornés a gravar.

Per suposat hi hagué controls a l’exterior i interior del Local i també algunes detencions. Raimon havia aconseguit cantar en públic després de 2 anys de prohibicions, en un llogaret de Lleida. Un recital promogut, a nivell de poble, per homes del règim. No se’n parlà més de la vinguda de Raimon a La Fuliola.

La Comissió de Festes assolí el seu objectiu de recaptar diners. L’entrada costava 75 pessetes. I el Local continuà endavant, amb els seus problemes amb la teulada esquerdada, certes humitats i la reverberació en l’acústica, que feia que les actuacions musicals sonessin malament

Raimon continuà la seva carrera i el Local tot just la començava. Any que anava passant, més es comprovava que ni tant sols complia les seves expectatives, les que van fer que tingués origen la seva construcció. Les Festes Majors foren ben aviat deixades de banda per un jovent àvid de discoteca i de sortir de marxa cada cap de setmana, no només per la festa major.

El Local tampoc podia oferir l’alternativa esportiva atès que les seves mesures no donaven per cap esport. Als espectacles l’acústica era la principal inconveniència. Es cert que si ha fet de tot, però sempre amb més polèmica que ple gaudiment. Cassolades, festes nupcials, recitals de cançó, teatre, aplecs, mítings polítics, cinema, concursos, escala en hi-fi, els Reis, els de “l‘Amor venia en taxi”, desfilades, concerts, balls de quintos, festa de les “Aguedes”, Setmanes Culturals, els virtuosos Joglars, festes infantils...

Tot un edifici grandiós, al que s’hi afegí per la part davantera un bar als baixos i una sala al primer pis on mai es va saber del cert que si volia o podia fer. I tot coronat per una antena de telefonia. Un gran cobert fet de formigó i totxana amb teulada d’uralita. Calor a l’estiu i fred a l’hivern, com mana la tradició. Tot un estirabot fruit de fer les coses sense pensar, de pressa i corrents. Manca de rigor, pot dir-se!

Es carregaren una plaça i aixecaren un magatzem on ballar. Per això ni pensaren a donar o ficar-li un nom específic. Volien un local i així se l’anomena: el Local.

50 anys, suma i segueix...

Al vent del món! Molt d’ànim i cuideu-vos de la grip. Sort tinguem...

logalliner58@gmail.com

Octubre 2021