S’han encès les lluminàries.. Ens diuen que som als volts de Nadal! A la vegada no paren de repetir-nos el missatge consumista del “Black Friday”... Tots a comprar... Com si el món s’hagués d’acabar. Ja ens ho avançaren a primers de novembre amb tot el rebombori per fer-nos por, en el sentit que els preus de les coses estaven augmentant i anunciant la bona nova en el fet que a la millor no hi haurien coses per comprar a les botigues... Ni joguines per Reis. En els temps impostats per la nova normalitat de la pandèmia, després d’un any 2020 de calaixos buits, els del comerç han esmerçat imaginació, ganes i fórmules per veure si aquest proper Nadal, els sigui el més rendible possible.

Hem de pensar que fan cas de la tradició i han invocat Santa Caterina: “De Santa Caterina a Nadal un mes cabdal”. A la feina... tenen 30 dies i l’afegit fins Reis per aconseguir les vendes de tot un any... i fer quadrar els comptes! De fet en la modernitat líquida que ens movem, es comencen adonar que quan convé, cal tornar a lo d’abans, allò que ens ha portat on som, lo que ens enfortia o que al menys, pensàvem ens feia forts.

Santa Caterina és el 25 de novembre, i aquesta setmana és quan més que mai s’ha començat a potenciar la febre nadalenca. La tradició en el santoral catòlic, apostòlic i romà ens diu, que per Santa Caterina cal fer el pessebre... El qual toca retirar per la Candelera (2 de febrer). El pessebre, en la nostra societat líquida son les lluminàries, quilometres i quilometres de llum per anunciar el Nadal. Un pessebre dut a terme per funcionaris, polítics inclosos, que es fan les fotografies de rigor en l’encesa de llums. És com una mena d’inauguració d’una gran obra... Sense haver-se fet cap obra. Ni tan sols és un foc d’encenalls! Simplement, una efímera i cridanera manera de convidar-nos a consumir. A Barcelona, enguany, han quadrat el cercle: el pessebre no és un sol grup, les figures estan repartides, penjant de parets i balcons, per carrers i places, sempre ben lluminoses i cridaneres. Serà més fix que mai, cada nit brillant com els neons de les discoteques, botigues i altres establiments que fan anar les llums com a reclam publicitari.

El pessebre de tota la vida, es farà a cada casa pels volts de Santa Llúcia, la patrona de les modistes. Que la santa ens guardi la vista! Serà un pessebre en família, amb la canalla pel mig explicant-los-hi històries de tota mena. Amb un riu, en la mesura de lo possible i com mes personatges millor. Els Reis els farem avançar cada dia fins a arribar l’estable. La nit de Nadal, naixerà Nostre Senyor... És una manera de recuperar la tradició, tot sabent que hi ha un inici i un final prefixats, d’una història coneguda i ancestralment repetida. Molts ficaran un arbre carregat de lluentors, es farà cagar el Tiò quantes vegades convingui, i alguns, faran venir una Santa Claus o un pare Noel.

Coses d’abans, quan la nostra manera de viure era més comunitària que ara. Quan hi havia l’arrelament de la família... Quan les coses es feien amb la vocació de fer-se perque duressin sempre. Quan el treball definia la persona en una comunitat. I la família, la casa, preveien el camí a prendre cadascú. De quina casa ets? Et deien, i amb la resposta se sabia com eres i on arribaries, perquè el teu destí no el decidies tu, sinó que era el fruit d’un sistema de relacions del qual es formava part.

Ni sabíem que aquella manera de viure es deia societat sòlida. El nom li donaren els que a partir del 2000, nomes vint anys en fa, crearen el terme de la modernitat líquida. Una societat en què les coses no cal siguin per sempre...no ens cal tenir casa pròpia, cal canviar ben sovint de feina, la família com més disgregada i repartida millor... Si de cas ja ens veurem un cop a l’any, per Nadal, potser? Mobilitat en la feina, en les parelles, on viure. Tot ha de ser lleuger, fluir com l’aigua per un riu... Una ruptura amb les institucions i les estructures fixades d’antuvi. Cadascú ha de poder fer el seu model de vida i prendre les pròpies decisions. Una societat basada en l’individualisme i una manera de viure canviant i efímera. Tot serà temporal, inestable... I amb data de caducitat. Un món on es vol ser amo de si mateix, individus sols amb un destí precari i provisional, que necessita assolir reptes de curta durada. Per més interès, llegir “Modernitat líquida” (1999), de Zygmunt Bauman.

Tanmateix, la pesta els ha plantat cara!. Tant els de la societat sòlida, que no sabien que així els van anomenar els de la societat líquida, com els de la modernitat líquida que volen els canvis, estan ara enjovats i corpresos per com reaccionar amb la pandèmia i les seves conseqüències. Uns i altres estan fora de lloc buscant sentit a tot plegat. Alguns filòsofs ja parlen d’una futura i molt immediata societat gasosa. Fum de sabatots!

Parlant de filosofia, cal dir que Santa Caterina és patrona dels filòsofs, entre altres. És una santa amb forta prèdica al món pagès: “Abans de Santa Caterina no es cull l’oliva” i també “per Santa Caterina el blat que hagis de sembrar, fes-ne farina”. Es una santa una mica peculiar: Santa Caterina d’Alexandria (segle IV) fou una màrtir cristiana de dubtosa existència. La seva figura té massa consonància amb Hipàcia, filòsofa d’Alexandria que morí esquarterada per hordes cristianes. En una època en que la convivència entre la nova església cristiana i els seguidors de les deïtats paganes creava molts conflictes. Per mes saber-ne d’Hipàcia veure la pel·lícula “Àgora” (2009) d’Alejandro Amenábar.

Com ara mateix, on els conflictes religiosos segueixen dominant el dia a dia de la humanitat. A la fi, és una lluita pel poder, per qui l’ostenta! Com també succeeix amb els de la modernitat líquida, que fan una lluita callada i silent contra la força i poder de lo tradicional. Seguirem filosofant, mentre les lluminositats de places i carrers comercials ens invoquen a comprar la felicitat material del solstici d’hivern, és a dir, Nadal.

Sort i guardeu-vos de la fredorada

logalliner58@gmail,com

novembre 2021