Un mes d’agost de fa trenta anys les vacances ens portaren fins els Països Baixos. En aquella època ni sabíem que aquest era el nom correcte. Tothom els coneixia amb el nom d´Holanda. En realitat Holanda es una part, una regió més dels Països Baixos.

En un viatge exprés en cotxe havíem fet nits a Paris i Brussel·les, per acabar passant una quants dies a les platges del mar del Nord, a l’Haiai des d’allí visitar Amsterdam, Utrecht i el darrer dia, la ciutat de Delft, coneguda arreu per la seva ceràmica de color blau. Els costums neerlandesos son diferents als nostres i en els horaris anem ben desmarxats. A l’hora de dinar, allí a les 12, com a molt 2/4 d’1, lo normal es fer un sandvitx acompanyat d’un vol de sopa. Total , uns 25 minuts i a la feina de nou.

Així que, motivats pel gran esforç que significa fer de turista ens haguérem de conformar, mentre visitàvem la plaça del Mercat, la casa del pintor Veermer, una fabrica de porcellana i diferents botigues de ceràmica. Aquell era el darrer dia i encara no havíem fet la compra del típic formatge Gouda. Entrarem en una botiga, tipus supermercat, que estava dotada d’una abundosa carnisseria, així com d’una impressionant formatgeria. Demanarem un Gouda, formatge que es presenta en una grandària espectacular i que ben be pot pesar més de tres quilos. No en quedava cap de sencer, però si un que devia ser més de la meitat d’un exemplar sencer.

El cas fou que eren prop de dos quarts de cinc de la tarda, i el responsable de la botiga ens deia, en el seu neerlandès idioma que ja tancaven, tot ensenyant el rètol de la porta on es llegia clarament els horaris d’obertura i tancament de la botiga. Nosaltres no enteníem tal puntualitat...talment érem turistes i  pensàvem que un cop dins la botiga, ens havien de despatxar. Allí tinguérem una discussió en la qual els idiomes respectius no aportaven gran cosa per l’entesa. Als pocs minuts vingué una noia jove, rossa, ulls blaus...no tindria mes enllà de 17 anys. No vam aclarir si era de la casa, en el sentit si era de la família o només treballava allí. Ens parla en castellà i també una mica de català. Conversa  amb el responsable de la botiga, aquest amb mala cara la deixa fer, però que espaviléssim que calia tancar un cop ens hagués servit.

Be, tinguérem accés a l’immens Gouda mentre es creava un nou problema. La moneda neerlandesa era el florin i es veu que ja començaven a estar escurats de florins i ens faltava l’equivalent a uns 10 florins (unes 700 pessetes al canvi).

La nostra cara era de desolació. Després d’aconseguir el formatge en la disputa horària, ara no en teníem prou florins a l’hora de pagar. La noia ens digué que no passava res, que si teníem pessetes també les agafava. A partir d’aquí es suscità una curta conversa on li preguntarem pel fet de conèixer el nostre idioma i si li seria complicat canviar la moneda. Ens informa que no hi havia problema, cada estiu venia al nostre país. Ella i els seus germans amb els seus pares feien cap en autocaravana a un poblet de Catalunya, ben a prop d’Artesa de Segre. Ens sorprengué la noticia, doncs li explicarem que Artesa de Segre no era gaire lluny de casa nostra. Llavors ens aclarí que la seva família havia descobert el millor lloc on descansar, vora un riu, a tocar muntanyes, tot rocós, agrest i envoltat de camps daurats. Per a ells no hi havia res mes joiós que passar les vacances al càmping del Cel de Rubió. Amb les presses, el formatge, els diners i tot plegat ni ens donarem els noms.

Mentre sortim de Delft fèiem safareig del fet que de la mateixa manera que viatjàvem fins els Països Baixos per fer turisme, hi cabia la contradicció que una família neerlandesa venia casa nostra cada estiu a conviure vora el Segre, fer les vacances i s’hi trobaven d’allò mes be. Certament tant el càmping de Cel de  Rubió, com la seva platja fluvial era ben concorreguda els dissabtes i diumenges d’estiu per gent de la comarca i també de la plana lleidatana. En aquells anys hi havia poques piscines als pobles i anar la platja no era encara una opció majoritària.

El diumenge 10 d’abril d’enguany, l’articulista Vidal Vidal ens parlava de l’única habitant de Marcovau, petit nucli amb castellot a punt de caure, depenent del municipi de Foradada. Municipi del qual també depenen entre altres els nuclis de Rubió de Dalt i Rubió de Baix, on hi ha, l’ara tancat càmping del Cel de Rubió. Es veu que l’única veïna de Marcovau es una holandesa de 83 anys, la família de la qual  havia descobert el Cel de Rubió fa més de trenta anys i que a la fi, en jubilar-se anticipadament amb el seu home, decidiren deixar Països Baixos i instal·lar-se  ben prop del lloc que tant els atreia.

L’article de Vidal Vidal em feu avinent a la memòria l’anècdota de Delft amb el Gouda pel mig i la noia rossa que estava tant contenta de venir cada any de vacances al Cel de Rubió. Ben bé podria ser filla de la senyora Riet, la veïna actual de Marcovau. Per què no? A vegades les casualitats existeixen i ben mirat, s’hi podria anar  per veure si la senyora Riet ens pot afegir algun comentari en aquest relat. Tot un  creuament d’històries que es barregen i donen constància del nostre mon, molt sovint,  tant petit com carregat de vivències personals que  fan lo possible per trobar-se.

Ara que la primavera ens porta la fi “oficial” de la pesta, es un bon moment de visitar aquest indret de la Noguera i veure si lo riu segueix aportant gaire aigua.

Salut!

logalliner58@gmail,com

Abril 2022