Ens trobem davant d’una novel·la que ens parla de la guerra sense especificar quina és, tant podria ser la Guerra Civil espanyola, com la 2a Guerra Mundial com la batalla de l’Ebre, perquè hi trobem referències de totes elles al llarg del relat. Una frase cap al final del llibre remarca que és una guerra que mai acabarà, com la llarga postguerra que li va tocar viure a la Rodoreda. Amb aquesta obra, l’autora ha volgut destacar el dolor que comporta les situacions bèl·liques, la dura condició humana que determina un destí tràgic.

La trama es centra en un noi, l’Adrià Guitart avorrit d’estar a Barcelona fent sempre el mateix, ajudar a la seva mare viuda a vendre flors al mercat —el pare va morir quan ell tenia 12 anys—, i decideix fugir a la guerra amb el fill del drapaire, en Rossend. És una fugida per sentir-se lliure, perquè no ho fa per conviccions polítiques o per obligació de l’estat. En aquest cas, Rodoreda enfoca el llenguatge dramàtic de la novel·la amb la decisió impulsiva del protagonista per sentir que troba el què busca. Però en realitat, esdevindrà un dard emmetzinat, ja que, una vegada allà, veurà que no és el que esperava. Inicia una fugida erràtica que el portarà a conèixer diferents personatges i viure estranyes situacions, moltes i diverses, on el malson que li provoca aquesta guerra el marca i el condiciona, fins i tot amb les relacions amoroses.

Rodoreda defineix molt bé les escenes, de seguida et trobes a dins, un món propi ric en sentiments i imatges. Els indrets són més aviat difuminats. Es centra només en aquest microcosmos d’emocions. Per exemple, uns capítols es desenvolupen en un castell vora mar, que podria ser el castell de Tossa de mar, els altres són més genèrics, escenes de pobles de Catalunya, on l’autora juga amb aquest ideari col·lectiu. 

Tota la novel·la és un diàleg constant amb el lector sobre les misèries de la guerra. T’insta a pensar sobre les coses importants de la vida, “les coses importants són les que no ho semblen”, el protagonista se n’adona que a les guerres tothom hi perd i l’únic que val la pena són les coses senzilles que es poden compartir, com mirar una posta de sol, o escoltar els ocells com canten pel matí. A Quanta, quanta guerra… caminarem per passatges obscurs, per paranys atrinxerats, per la fugida que no cessa en diverses vides trencades que aniran sorgint al llarg del relat.

I ens continua interpel·lant, “tu ¿què hi tens a dins? ¿Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent”.

La idea del llibre va sorgir al veure la pel·lícula “El manuscrit trobat a Saragossa” del director Wojciech Hans, que està basada en el llibre homònim de Jan Potocki. I pel que sembla, a la pel·lícula no hi surt cap manuscrit malgrat la especificat del títol. Llavors, va decidir fer una mena d’homenatge a aquesta pel·lícula. Va pensar en escriure una obra que parlés de com afecten les guerres a les persones, de com són, sense ser històrica, perquè no parla de cap en concret, la intencionalitat del llibre rau en centrar-se en els sentiments i repercussions en l’ésser humà, i transmetre-ho de forma novel·lada. I ho desenvolupa en una primera persona impactant. La trama reflecteix el patiment de l’Adrià i dels qui es va trobant pel camí, i contrastarà la innocència primera de just abans de la fugida, incrementant l’enyor d’aquell passat. Veurem també com la història que explica del castell, n’acaba esdevenint presoner. És, tot plegat, un procés de maduració personal en una evolució crua cap a l’abandó de la innocència.

Ben bé podríem resumir el llibre afirmant que el protagonista, l’Adrià, madura a cop pels atzucacs de la guerra, que es troba en front d’una realitat que li serà adversa perquè la mort, la fam, la sang, les ferides del cos i de l’ànima no es curaran tan fàcilment malgrat haver sobreviscut a totes elles. Al final, ningú hi guanya, tothom perd el més essencial, l’amor i la fe en el mateix amor.

Montse Rubinat