Pàtria és una novel·la que ens parla del conflicte armat d’ETA i de com ho van viure dues famílies basques des dels inicis fins la seva completa dissolució. Txato, propietari d’una empresa de transports, és assassinat per la banda armada, suposadament, per persones del seu entorn. Consideraven que, com a empresari basc, no estava fent el suficient per Euskal Herria. Txato rep amenaces i l’extorsionen perquè els continuï finançant la banda, però al final no podrà assumir la quantitat de diners que li exigeixen. Ells pensen que sí pot —els hi arriben veus que està absolutament folrat—, que si no cedeix és perquè explota als seus treballadors, el consideren un capitalista sense escrúpols; quan en realitat, es sacrifica per la companyia que dona feina a catorze famílies del poble. En Txato és una persona sociable que sempre surt amb bicicleta i al bar amb amics de tota la vida, amics, val a dir, que no tenen el mateix nivell econòmic que ell, però aquest fet, sembla no importar-li gens.

Aquestes famílies, unides al principi per una estreta amistat, es veuran enemistades per raons polítiques. El fet que tots ells es mouen dins un cercle reduït de persones, un poble no gaire gran a prop de Sant Sebastià, intensifica el conflicte literari en la novel·la.

Miren, la mare de l’etarra, considera que el seu fill no és un terrorista per fer el què fa, tot i que, al llarg de la novel·la veurem com ambdós personatges evolucionaran cap a un aspecte més humà i empàtic, i no tan idealista i extrem.

Aramburu, d’alguna manera, mostra que les víctimes en realitat són tots, malgrat que no són sacsejats de la mateixa manera en el conflicte. Quan ETA ordena al comando on està en Joxe Mari, matar al qui havia sigut el seu veí de tota la vida i el pare dels seus amics, comença el gran conflicte intern i el què fa que les conseqüències siguin inevitables. La mútua i creixent animadversió entre les famílies es veurà alimentada per les mares, eixos centrals de la narració. Després d’atemptar amb la vida d’en Txato, el poble sencer queda trencat pel dolor. Els fills de la Bittori queden marcats de diferent forma. Nerea no trobarà una estabilitat sentimental, i accepta fórmules poc ortodoxes de parella, malgrat que econòmicament no li vagi malament. El seu germà metge, sacrifica tota la seva felicitat com a persona i renuncia a tenir parella a favor de cuidar fins al final a la seva mare.

El gran amic d’en Txato, es dóna a la beguda per no pensar en tot el que viu al poble i a dins de casa. La relació amb la seva dona, la Miren, és gairebé inexistent i freda, on els retrets són constants. Tot i així, la mare accepta cuidar a l’Arantxa, la seva filla impedida, malgrat que les seves relacions amb ella mai havien estat favorables. El germà de l’Arantxa es refugia en una relació homosexual molt més gran que ell, i li permet prosperar dins de l’àmbit poètic i periodístic.

Les forces policials de l’Estat aconseguiran atrapar a Joxe Mari i l’ingressaran a la presó lluny del País Basc. Allà el torturen perquè delati als altres membres del grup terrorista. Aramburu dona a conèixer en el llibre que les torturen al pres d’ETA, no cediran malgrat ja estigui complint condemna.

La vídua Bittori està molt malalta, s’està morint d’un càncer terminal. Ella, aquest fet el veu com l’alliberació perfecta per retrobar-se amb el seu Txato i rebutja tractament. Ho té tot organitzat per quan arribi el fatídic moment, però abans de morir, necessita saber com varen passar els fets i obtenir el perdó de qui el va matar; té sospites que ho va fer el fill de la seva millor amiga, en Joxe Mari. Per això, tindrà l’ajuda de l’Arantxa, germana del pres, que està invalida per un ictus. Mantenen amb Bittori l’amistat en secret, i al marge de les famílies emprendran una aventura plena de valentia, no absenta de vicissituds, on brollaran ressentiments per part de tota la gent del poble, especialment, amb la  família de la Miren.  La única vàlvula d’escapament que té la mare del pres, és anar a missa i parlar amb el capellà del poble; els consells que li dona l’alleugeren  i la fan agafar coratge per a continuar amb la seva difícil situació.

La trama està basada en les tres dècades que va durar el conflicte armat, des de mitjans dels anys vuitanta fins a diversos mesos després de la declaració del cessament definitiu de la violència per part d'ETA a l'octubre del 2011.

Pàtria és una novel·la basada en fets reals, com l’esmentat assassinat de Miguel Zamorano, el de Gregorio Ordoñez, tanmateix com el segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco.

La història no està narrada de forma cronològica, però els lectors la poden seguir sense que perdin el fil argumental. El llenguatge emprat és col·loquial, amb vocables bascs; mostra amb claredat la forma d’expressar-se d’aquelles persones, i sense deixar d’exposar constantment, el què senten, el què pensen i el seu tarannà cultural.

Aquesta novel·la és un retrat veraç de la realitat basca en aquest moment determinat de la història d’Espanya, i Aramburu el tracta de manera sublim i sense posicionar-se a favor de cap bàndol.

Pàtria és una novel·la absolutament recomanable que ajuda a entendre, sobretot als qui no els hi va tocar viure, el conflicte armat que va existir durant més de trenta anys a Espanya.

Montse Rubinat