“Fugir és el més bell que teníem” és un llibre de confessions, de pensaments íntims i personals, de vida i de records. És difícil definir-lo d’un altre manera, perquè constantment apel·la als sentiments. La vida i el diari del pare, de totes i cadascuna de les persones que s’han anat creuant pel camí i del propi destí de l’autora acaben per confluir cap a camins iguals i paral·lels que es troben en un punt comú: l’infinit del no retorn, com a desventura hereditària. En aquest llibre, les vivències avancen i tornen enrere amb els diversos salts generacionals. I així, amb aquest moviment pendular, ens mostra el sentiment de no pertinença i dels efectes que se’n deriven en aquesta situació de desafecció, de vegades per força major i d’altres, per accidents del destí. Una vulnerabilitat que causa dolor perquè la memòria del pare reviu en totes les coses que ella fa i estan presents: la Segona Guerra mundial i l’exili. Des d’un principi ens avisa: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb".  La vida per ella és un des-encontre que acaba per revertir en l’enyor d’un lloc que mai li serà familiar, ni se sentirà re-trobada. És estar sempre amatent a través d’un estat de melangia constant. L’arrelament són les persones que ja no hi són.

Ens trobem amb el trauma del primer trasllat de residència: del poble de Gos a Barcelona; del camp a la vida obrera de ciutat. Després, de Beziers a la Barcelona entusiasta i cultural dels anys republicans, de l’amargor de l’exili amb l’asfíxia opressora del franquisme, i haver-se d'empassar la derrota i la pèrdua dels ideals. En definitiva, ens narra com és viure sempre en el camí erràtic.

Marta Marín-Dòmine ens brinda una obra de memòria on fa balanç de totes les ferides que li ha ocasionat el destí del que se sent presonera. I ho llega per escrit, per alliberar els fantasmes que circumval·len en la seva ment, aquests murmuris “intangibles i delicats, creadors de bromera, esquinçadors de pell, però també suggeridors de mons desconeguts”, que ja no ho són tant perquè ens els ha fet sentir molt propers amb el seu indiscutible llenguatge íntim i evocador.

Com a conclusió només us puc dir una cosa, llegiu-la.