L'ENTREVISTA. Isabel Santaulària

L'entrevista

La Isabel, l'autora del llibre
La Isabel, l'autora del llibre
Entrevistem a la lsabel en motiu de la publicació del seu llibre anomenat "El monstruo humano. Una introducción a la ficción de los asesinos en serie". Val a dir que el llibre va sortir a la llum el 2009 i que La Fulla li va fer l'entrevista el febrer del 2010, tot pensant en posar-la en el proper número en paper, però per diverses circumstàncies no s'han editat més números en paper fins que hem arribat a aquest format digital.
 
Per a confeccionar una presentació de la Isabel, ens en hem anat cap a  la solapa del llibre, en la qual podem llegir: La Isabel és doctora en Filologia Anglesa i professora titular del Departament d'Anglès i Lingüistica de la Universitat de Lleida, on dóna classes de Novel·la anglesa i Narratives populars. Col·labora també amb una assignatura de literatura anglesa per a la Universitat Oberta de Catalunya, i amb el programa interuniversitari Intercampus, on és responsable d'una assignatura sobre ficció i assassins en sèrie. Les seves àrees d'investigació son els estudis culturals, les narratives populars i els estudis de gènere, sobre els que ha publicat varis articles en revistes d'àmbit nacional i internacional com Quimera, Lectora o The journal of Gender Studies. El monstruo humano, és el seu primer llibre i, encara que li encanten els monstres de ficció, no és cap "bitxo raro" a no ser que li portin la contrària.
 

La Fulla: Això últim ho hauràs posat tu, no?
.
Isabel Santaulària: Si, i fa molta gràcia que l’assignatura
de la qual va sorgir la idea del llibre es diu El mostruo humano, i quan envies el correu, entre parèntesi, hi posa el nom de la assignatura. Llavors hi posa: Isabel Santaularia (El mostruo humano) i clar …
 
L.F.: Queda una mica…
 
I.S.: Si, ja m’he definit jo, no?
 
L.F.: Ja, ja, ja! Ens l’hem llegit una mica, no tot...
 
I.S.: És un assaig i si no us t’interessa el tema...
 
L.F.: Bé, parla dels assassins en sèrie, i ens comentes en el llibre  que estem en una espècie d’època daurada dels assassins ens sèrie. I així com abans teníem el Dràcula, l’home llop, etc, ara tenim aquests.
 
I.S.: Si, però a veure que passarà amb això, perquè quan va sortir el llibre, va començar el boom de Stephanie Meyers, l’autora de la saga Crepúsculo. Sembla que hi ha un ressorgiment del vampir però del vampir com a heroi, com a personatge fascinant i objecte romàntic, que també és interessant.
 
L.F.: Sí, també estan fent altres sèries de temàtica vampírica, com True Blood (Sangre fresca).
 
I.S.: Sí, aquesta també està basada en l’obra d’una escriptora, Charlaine Harris, que ja fa temps que existeix. Des de Buffy cazavampiros i el spin-off de la sèrie, Angel, a Crepúsculo, passant per True Blood, hi ha tot un auge en el tema; s’han anat rescatant escriptors que ja fa temps que hi treballen. Abans havia sortit la pel·lícula Entrevista con el vampiro, basada en la novel·la de Anne Rice escrita el 1976, però va ser un fenomen més aïllat, encara que va generar un culte per l’escriptora i el seu entorn, a l’igual que va passar amb l’autora Poppy Z. Brite. Ara la moda és el vampir. De totes formes, el vampir contemporani no és sempre un monstre dolent. L’assassí en sèrie, en canvi, és un ser més ambivalent i, tal com explico en el llibre Elmonstruo humano, pot ser un monstre o una figura fascinant ... encara que rarament es presenta com un heroi romàntic.El vampir clàssic
 
L.F.: Si, és curiós. Però tornem al Monstruo humano, on el monstre, al cap i a la fi, és el veí del costat de casa, una persona aparentment normal i corrent. Per què creus es dóna aquest fenomen?
 
I.S.: La veritat és que no ho sé si mires fredament el tema de l’assassí en sèrie, no és pas un tema nou. Que hi hagi un boom en un determinat moment, depèn del que dèiem, o sigui: que hi ha una narrativa que triomfa i la segueix tot d’imitacions . Com el Silencio de los corderos, que va suposar aquest últim auge dels assassins en sèrie. De totes formes, el fet que l’assassí en sèrie, al menys el real, sigui una persona aparentment corrent, el converteix en un ser esfereïdor, ja que es camufla entre la gent i la seva aparença no el delata.
 
L.F.: De fet, Jack el destripador, al segle XIX ja era un assassí en sèrie.
 
I.S.: Sí. Com l’assassí de Chicago, H.H. Holmes, que era un assassí del 1893. Es va dedicar a matar a moltes noies. Durant l’exposició universal de Chicago va fer construir una casa, que li deien “El castillo”; llogava  pisos i apartaments per a noies que venien a Chicago atretes per la exposició universal buscant feina. Ell els donava habitacions bé de preu i, posats a fer, les matava. A part de que sempre han existit, l’interès que generen és immediat. Jack el destripador va generar tot un interès al seu moment, i les històries i històries que va generar! Si busques al Google, trobes les primeres novel·litzacions que van fer del cas, durant l’època victoriana. Es van publicar bastants històries sobre molts temes relacionats, a l’igual que moltes sobre la possible identitat de Jack, com per exemple la proposada per l’escriptora Patricia Cornwell.
 
L.F.: Així el que fa prendre relleu és l’interès mediàtic.
 
 I.S.: Sí. També que són crims aleatoris. No es tracta de crims passionals que hom pot entendre. En un moment d’ofuscació, no arribes a matar, però sí que pots tenir l’instint d’aixecar la mà. Bé, a mi no em passa gaire .... Però pots entendre el crim passional, o per venjança. Saps que hi ha alguna motivació i que és una cosa que passa una vegada. Però l’assassí en sèrie és aleatori i mata per gust, i clar, això crea intriga, curiositat i morbo; ens interessa. És com quan mires una pel·lícula de por. Et tapes els ulls, però sempre acabes mirant. Sense aquest interès, el gènere del terror no existiria. Som així i per això ens interessa aquesta figura.
 
L.F.: El que sí està clar és que hi ha un abans i un després del Silencio de los corderos, no? Marca una mica la pauta.
 
I.S.: I sobretot és un producte de qualitat. Tant la novel·la com la pel·lícula estan ben executades.
 
L.F.: Però aquest és un assassí que no et desperta molta antipatia, que et cau una mica bé fins i tot, com l’Hannibal Lecter, o amb el Dexter encara menys, que és un assassí en sèrie però que controla els seus impulsos assassins i només mata dolents.
 
I.S.: Bé, a vegades Dexter s’equivoca… com quan mata al germà del fiscal del districte per equivocació.
 
L.F.: Sí, s’equivoca però ell almenys ho intenta evitar. Passa sovint això de que els assassins en sèrie no caiguin malament? O és una cosa puntual?
 
I.S.: L’assassí en sèrie real i el de ficció tenen poc a veure. El real és un ser compulsiu, que mata per plaer. Però clar, si tu ets un esclau de qualsevol compulsió, realment ets un esclau. No són tan genials com els de ficció. Ni genials ni tan excessius. L’Hannibal Lecter és un ser culte i sofisticat que mata de forma excessiva: a Krendler li treu un tros de cervell i li fa menjar, a Pazzi li treu els budells abans de penjar-lo de l'edifici on va morir el seu avant passat.
Els reals també surten retratats en la ficció, com Andrei Chikatilo. Hi ha una pel·lícula que li fa un retrat molt realista, ni el fa un monstre ni un supervillano o antiheroi. I clar, més aviat el veus patètic. El que fan les històries d’assassins en sèrie és fer-los monstres, en el sentit de que són extraordinaris. També en el sentit de que són figures al·legòriques que, seguint l’etimologia de la paraula ‘monstre’, tenen quelcom a mostrar de la societat de la que són productes. Moltes vegades, també apareixen com a antiherois, que van contra el sistema. En aquest cas, no són persones admirables, ni amb les que tu t’emmiralles, però són persones que van en contra de tot. I a l’anar en contra de tot, posen en evidència les mancances del sistema, com per exemple a la pel·lícula  Asesinos natos.
 
L.F.:  Per que a més, hi ha diferents subgèneres, no? L’slasher, el psico-horror, i l’altre...
 
I.S.: ...el thriller. Això ho explico al llibre. Hi ha tres orígens paral·lels del gènere que podem anomenar ficció d’assassins en sèrie. Aquest gènere està influenciat per la tradició gòtica, la ficció de detectius i el cinema de terror contemporani. Cada una d’aquestes tradicions ha originat un subgénere dins de la ficció d’assassins en sèrie. El gòtic ha generat el psico-horror (on l’assassí en sèrie és el protagonista i narrador, com per exemple a Dexter o American Psycho); la ficció de detectius ha generat el thriller d’assassins en sèrie (on un detectiu investiga els crims comesos per aquesta figura, com a Copycat o Seven); i el cinema de terror contemporani ha generat l’slasher (on l’assassí en sèrie és un ser que es dedica a perseguir adolescents i matar-los fins que algú li planta cara, com a Scream o Una pesadilla en Elm Street). De totes formes, aquestes tres tradicions que he esmentat abans són perceptibles en gairebé tots els exemples de ficció d’assassins en sèrie. Per exemple, si agafes Hannibal, hi ha elements gòtics: des de sexualitats tabú, la violència excessiva o el passat com a determinant del que estàs fent ara. També hi ha una investigació detectivesca portada a terme per Clarice Starling, Rinaldo Pazzi i Mason Verger. Els elements de terror, com ara porcs caníbals, sang i fetge i l’ús de la càmara subjectiva també hi són reflectits.
 
L.F.: És que n’hi ha un munt! I és una cosa molt popular, tothom n’ha vist alguna.
 
I.S.: Sí. A més a més, tothom coneix les característiques del gènere. Dins els slashers, que n’hi ha de molt bons si t’agrada el gènere (si no t’agrada, oblida-te’n), destaca Scream, per exemple, que és una paròdia del gènere; el director el coneix tant que juga amb el gènere. Saps el que faran, allò de Nunca digas ahora vuelvo, llavors algun personatge diu ahora vuelvo i pum! els maten. És gairebé matacine. Però alhora fa por! Saps el que passarà però continua mantenint la tensió. De totes formes, encara que les característiques, sobre tot de l’slasher, són molt fixes, encara pots trobar elements d’originalitat, com a Pesadilla en Elm Street, on Wes Craven introdueix un assassí sobrenatural que apareix en somnis. Dit això, no tots els exemples del gènere són bons. Una cosa que va fer El silencio de los corderos és que va portar qualitat al gènere, el que es tradueix en pressupostos més alts en el cas de les pel·lícules. Fins aquell moment, encara que hi ha excepcions notables, les pel·lícules d’assassins psicòpates eren molt de sèrie B i alguns eren productes que anaven directament al vídeo. No vegis els problemes que vaig tenir per trobar segons què…
 
L.F.:  Aquestes pel·lícules que has anomenat com Halloween i semblants, eren pel·lícules dirigides directament a un públic adolescent, no?
 
I.S.: Aquestes son blockbusters[i] totalment. O sigui, els slashers que han triomfat no han perdut ni un dòlar. I no sé quantes seqüeles hi ha. De Halloween, Elm street i Viernes 13, no sé si hi ha 10 seqüeles. I ja la última: Jason contra Freddy, que vaja. Bàsicament és que la companyia ha comprat els drets del personatge, i llavors Que en fem d’aquest?, i clar, el posen en una pel·lícula. De totes formes, els productors saben que el públic al que van dirigits aquests productes continuarà consumint-los i no sempre s’esforcen a fer productes de qualitat.
Dins de l’slasher, com he dit, hi ha, però, productes de qualitat. L’èxit del primer slasher, Halloween del 1979, va ser fulminant i va marcar els paràmetres del gènere i a partir d’aquí han sortit les imitacions. En aquest cas, la publicitat va ser molt poca i el film va triomfar gràcies al boca-orella. La pel·lícula es va fer amb quatre duros, però va començar a rebre crítiques bones i clar, quan una cosa és bona, al públic li agrada. Jo recordo haver vist Halloween totalment aterroritzada,  tenia 11 o 12 anys...
 
L.F.:  I Lamatanza de Texas? Aquesta trobem que és inclassificable?
 
I.S.: No, no és cap cosa rara. El que passa és que jo separo les pel·lícules amb un o varis psicòpates que es dediquen a matar, del gènere del que parlo en el meu llibre. Aquestes, com a molt, són influències de l’slasher, ja que van aportar elements a aquest subgènere, començant per la figura del monstre humà d’aparença horrible que es dedica a matar per plaer. Hi ha molts crítics que parlen del tema; n’hi ha un parell que són molt bons amb el tema de l’slasher, Vera Dika i Adam Rockoff. Fan estudis seriosos, analitzant exemple a exemple i parlen dels antecedents que van servir de caldo de cultiu del que és el cine slasher. Aquí hi hauria Lamatanza de Texas, que, per cert, és una pel·lícula que el Museu d’Art Contemporani de Nova York considera una obra d’art.
 
L.F.:  Ens podries explicar una mica més els trets característics de l’assassí en sèrie, la pauta que segueixen.
 
I.S.: Tota aquesta  feina l’han fet psicòlegs, criminòlegs i persones que són expertes en perfils psicològics. El perfil més comú del personatge és un home blanc, dels 20 als 30 anys, de classe mitja-baixa, que mata compulsivament per plaer o per satisfer les seves necessitats.
 
L.F.: Tenen també el tret d’haver tingut una infantesa amb abusos o traumàtica?
 
I.S.: A mi em va sorprendre això quan investigava pel llibre. Quan parlem del psicòpata, la psicopatia és una malaltia que els assassins ens sèrie poden tenir, però no tots els psicòpates maten o són assassins en sèrie. Dit això, molts assassins en sèrie són psicopàtics. Moltes de les seves psicopatologies són causades per experiències traumàtiques, però també poden tenir orígens genètics.
 
L.F.:  Ens  vas dient tot el que has anat llegint i tot el que has vist, és una feina enorme. Vas tardar molt a escriure el llibre?
 
I.S.: Bé, he hagut de llegir/visionar totes les referències que utilitzo, encara que hi ha alguna cosa que no vaig poder trobar, com algunes històries publicades a Penny Bloods[ii] al segle XIX, que conec de nom però que no he pogut llegir. Això no vol dir que me’n recordi de tot! Són  moltes hores, la veritat. Però no és que de cop digués, “ara faré un llibre sobre això”, sinó que em vaig adonar que havia llegit molt sobre aquest tema i vaig pensar en començar-ho a sistematitzar, a entendre el gènere. Això em va servir per tal de preparar un curs de doctorat sobre el tema i, més endavant, un curs Intercampus ofertat com a curs de lliure elecció de forma virtual a tots els estudiants d’universitats catalanes, que és molt popular entre els estudiants. Tot el material que vaig anar recollint i sistematitzant em va servir pel llibre
Aquest llibre mai serà un supervendes, que m’agradaria molt; és un llibre acadèmic i té una edició molt sòbria, però ha tingut bastant repercussió mediàtica.
 
L.F.: I  estàs preparant alguna cosa ara?
 
I.S.: Heroïnes televisives. Jo treballo amb narrativa popular, em passo el dia llegint o treballant narratives visusals i de cop hi ha un tema que m’interessa. Tinc pensat que dividiré els capítols segons els tipus d’heroïna: un serà sobre germandats, en anglès sistershoods, com Sexo en Nueva York, Las chicas Gilmore, Mujeres desesperadas; després hi ha les heroïnes detectius, com The Closer, Bones, Caso abierto; també les sobrenaturals, com Embrujadas, Buffy; les professionals, Señora presidenta, Anatomia de Grey; les heroïnes que són quimeres o experiments genètics, com a Dark Angel o a Painkiller Jane ... i d’altres! Hi ha un gran boom.
 
L.F.:  Si, eh? Ara que les anomenes totes... I tot el que fa referència al gènere policíac hi ha moltes dones que són les que manen.
 
I.S.: Si, és el cas de  The Closer. I em ve de gust; a veure, escriure és la meva feina. A part de les classes, és la part que m’encanta. Encara que també m’agrada donar classes. He de dir que tinc la sort de tenir un públic molt agraït ja que la temàtica agrada. Però l’altra gran passió és escriure. La major part del temps el passo corregint, preparant classes i escrivint. Ara tinc el meu despatx de la universitat inundat de sèries, hi hauré de posar un cartell de No tocar, que és per feina. Hi ha companys que em pregunten Quina em recomanes?, i jo els dic Quan acabi, la que vulguis, emporta-t’ho tot! però ara no tocar. També acabo d’escriure un article sobre Deadwood i un sobre Dexter.
 
L.F.:  On es publica això?
 
I.S.: A l’estranger, sobretot, en revistes acadèmiques escrites per ‘experts’ i dirigides a experts, que vol dir que no ho llegeix ningú! Però és lo que em val acadèmicament. Existeixen unes llistes del nivell de les revistes i el que t’interessa és publicar-hi. Hi ha revistes que tenen categoria A, B o C, i a partir d’aquí, més et val no publicar. A vegades, n’hi ha alguna de digital, que jo les faig anar molt, les tens molt a l’abast, perquè les especialitzades, només les tens per subscripció. A vegades també m’agradaria arribar a més gent.
 
Gràcies Isabel, pel teu temps! Esperem no haver-te tractat massa com a "bitxo  raro"..
 
I.S.: A vosaltres! A mi, si algú em diu friqui[iii], em fa la persona més feliç del món. Tinc estudiants que venen a les meves classes i són friquis, és que ho son, i a més, s’apunten a totes les classes aquestes ‘rares’ que faig jo! Però és molt divertit, són molt divertits.
 
 
 

[i] Blockbuster: Superproducció cinematográfica destinada a ser un gran èxit comercial, normalment thrillers o  d’acció.
[ii] Penny Bloods: Revistes que es venien a un penic adreçades a un públic no molt sofisticat i especialitzades en històries sensacionalistes.
[iii] Friqui o friki: (de l'anglès freak, estrany, extravagant, estrafolari, fanàtic), és un terme col·loquial, pejoratiu en alguns casos,  usat per referir-se a l'individu d'aparença o comportament inusual, que es mostra interessat o obsessionat en un tema molt específic del qual es considera fanàtic (Encara que, per l'ús que se li dóna, no s'és friki per interessar-se per qualsevol tema, sinó que sol s'aplica als temes de "cultura friki", aquestos temes solen estar centrats en la ciència-ficció, la fantasia, el màniga, l'animi, els videojocs, els còmics i la informàtica)

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article