BOTIGUES D'ABANS. Bar de cal Vidal
Encetem la secció sobre establiments comercials d'antany en format digital amb un negoci que encara segueix sent rememorat per molts avui en dia: el bar de Cal Vidal.
Inicis
La posada en marxa del local, tot i que no està documentat, es calcula sobre l’any 1950; any en que l’Antoni (més conegut com Tonet) Vidal i la Maria Bresolí al poc temps de casar-se van comprar el que ara s’anomena Cal Vidal, a l’actual Avinguda Catalunya número 61. Com era habitual en l’època, al principi el local no només va ser destinat a bar sinó que també s’hi desenvolupava la venda d’altres productes com el vi o el pinso, a més, la germana del Tonet, la Rosa, durant un temps va exercir-hi com a perruquera en una saleta a part que encara avui en dia, dins l’oficina bancària que és actualment, se’n pot distingir la separació.
El bar disposava d’un menjador ampli i era a més una fonda amb cinc habitacions ubicades a la segona planta de la casa, ja que a la primera hi vivia la família.
Més endavant, es condicionà una finestra per a la dispensa de gelats la qual actualment encara també se’n conserva l’obertura.
Un lloc de trobada
No cal dir que hi havia molt d’ambient, tan per part de gent del poble que anava a prendre el cafè o beguda habitual, com per d’altres perfils d’usuaris que degut a la circumstància de que no tenien família, s’hi quedaven a dinar. Era el cas del mossèn, del metge mentre fou solter i també dels viatjants, doncs cal que ens ubiquem a l’època i que recordem que les distàncies eren molt més feixugues de recórrer que avui en dia; també mereixen atenció els caçadors que venien per la zona, abundant en caça, i s’allotjaven tot el cap de setmana.
Es pot dir que el local adquiria la categoria de punt de peregrinació a les mitges parts i a l’acabament de les sessions de cinema (recordem que el cinema oferia sessions dobles i estava ubicat just en front de l’altra banda de la carretera, on fins ara estava ubicat La Placeta de Cal Tossut), per la qual cosa , i amb un ànim preventiu , al llarg de tota la barra hi havia degudament disposats, els plats de cafè amb cullera i sucres pertinents, per a que només hi calgués posar-hi la tassa de cafè, i també les racions de tapes de caragols, escopinyes, calamars a la romana ( el peix fresc era proveït per la peixateria de l’època al poble, la de la Pepa).
Les famílies composades pel matrimoni i els fills tenien el costum de passar-hi el diumenge a la tarda, ja que era un lloc espaiós i adequat per la canalla.
Les varietés i la Festa Major
En aquella època , a les festes majors es generava un considerable rebombori del qual el negoci no en quedava exempt. A banda de que l’orquestra contractada per la festa major s’hi allotjava (abans l’orquestra de les festes majors era tot els dies la mateixa), havent dinat, hi tenia lloc el concert. S’ajuntaven les taules que feien la funció d’escenari i es disposaven les cadires com en un cinema, no cal dir que tot el poble hi feia cap. Els que els hi va tocar de treballar-hi recorden que era una feina prou dura i que s’arribava fins i tot a empalmar fins l'endemà pel matí.
Un cas semblant son els espectacles anomenats en aquella època de varietés que s’hi celebraven de tant en tant. Regularment passaven pel poble grups d’artistes que s’oferien a Cal Vidal per presentar els seus espectacles, normalment de flamenc, de jocs de mans... i que s’anunciaven degudament en una pissarra que es col·locava a la façana exterior.
Punta de llança de les innovacions tècniques
Hem de recordar que la innovació tècnica de l’època fou la televisió i a la dècada dels 50 d'aparells n’hi havia ben poques al poble, les primeres foren les de Cal Soques i la del farmacèutic del moment. Aquest últim a més es va dedicar a comercialitzar-ne sota la seva pròpia marca que tenia a bé de portar-la els diumenges al bar per tal de que la gent la pogués mirar, tenint en compte que el concepte de mirar es podia aplicar gairebé literalment, en el sentit de que s’acabava mirant l’aparell, ja que rarament la connexió era de bona qualitat i deseguida apareixia un paisatge uniforme i nevat.
Amb el temps es va adquirir una televisió, que fou la primera que va adquirir un establiment públic del poble. El més concorregut, com ja us podeu imaginar, eren els partits de futbol, però també tenien molt d’èxit el Festival del Mediterraneo (antecedent de l’actual Eurovisión), putxinel·lis i també els toros. Tots el espectacles televisius eren anunciats a la pissarra adequadament i la disposició de les cadires també es transformava entorn a aquest aparell.
El negoci va continuar com a tal fins a finals dels anys 70, per a convertir-se després en una sucursal bancària, tal i com la coneixem fins als nostres dies.
__________________________________________________________
“Un café, Tonet” o “un cafetonet”?
L’amo, l’Antoni Vidal, era conegut com Tonet; llavors el client que demanava per un cafè no se sabia si emprava el diminutiu de cafè o bé usava el seu nom de pila a l’hora de fer la comanda.
Inicis
La posada en marxa del local, tot i que no està documentat, es calcula sobre l’any 1950; any en que l’Antoni (més conegut com Tonet) Vidal i la Maria Bresolí al poc temps de casar-se van comprar el que ara s’anomena Cal Vidal, a l’actual Avinguda Catalunya número 61. Com era habitual en l’època, al principi el local no només va ser destinat a bar sinó que també s’hi desenvolupava la venda d’altres productes com el vi o el pinso, a més, la germana del Tonet, la Rosa, durant un temps va exercir-hi com a perruquera en una saleta a part que encara avui en dia, dins l’oficina bancària que és actualment, se’n pot distingir la separació.
El bar disposava d’un menjador ampli i era a més una fonda amb cinc habitacions ubicades a la segona planta de la casa, ja que a la primera hi vivia la família.
Més endavant, es condicionà una finestra per a la dispensa de gelats la qual actualment encara també se’n conserva l’obertura.
Un lloc de trobada
No cal dir que hi havia molt d’ambient, tan per part de gent del poble que anava a prendre el cafè o beguda habitual, com per d’altres perfils d’usuaris que degut a la circumstància de que no tenien família, s’hi quedaven a dinar. Era el cas del mossèn, del metge mentre fou solter i també dels viatjants, doncs cal que ens ubiquem a l’època i que recordem que les distàncies eren molt més feixugues de recórrer que avui en dia; també mereixen atenció els caçadors que venien per la zona, abundant en caça, i s’allotjaven tot el cap de setmana.
Es pot dir que el local adquiria la categoria de punt de peregrinació a les mitges parts i a l’acabament de les sessions de cinema (recordem que el cinema oferia sessions dobles i estava ubicat just en front de l’altra banda de la carretera, on fins ara estava ubicat La Placeta de Cal Tossut), per la qual cosa , i amb un ànim preventiu , al llarg de tota la barra hi havia degudament disposats, els plats de cafè amb cullera i sucres pertinents, per a que només hi calgués posar-hi la tassa de cafè, i també les racions de tapes de caragols, escopinyes, calamars a la romana ( el peix fresc era proveït per la peixateria de l’època al poble, la de la Pepa).
Les famílies composades pel matrimoni i els fills tenien el costum de passar-hi el diumenge a la tarda, ja que era un lloc espaiós i adequat per la canalla.
Les varietés i la Festa Major
En aquella època , a les festes majors es generava un considerable rebombori del qual el negoci no en quedava exempt. A banda de que l’orquestra contractada per la festa major s’hi allotjava (abans l’orquestra de les festes majors era tot els dies la mateixa), havent dinat, hi tenia lloc el concert. S’ajuntaven les taules que feien la funció d’escenari i es disposaven les cadires com en un cinema, no cal dir que tot el poble hi feia cap. Els que els hi va tocar de treballar-hi recorden que era una feina prou dura i que s’arribava fins i tot a empalmar fins l'endemà pel matí.
Un cas semblant son els espectacles anomenats en aquella època de varietés que s’hi celebraven de tant en tant. Regularment passaven pel poble grups d’artistes que s’oferien a Cal Vidal per presentar els seus espectacles, normalment de flamenc, de jocs de mans... i que s’anunciaven degudament en una pissarra que es col·locava a la façana exterior.
Punta de llança de les innovacions tècniques
Hem de recordar que la innovació tècnica de l’època fou la televisió i a la dècada dels 50 d'aparells n’hi havia ben poques al poble, les primeres foren les de Cal Soques i la del farmacèutic del moment. Aquest últim a més es va dedicar a comercialitzar-ne sota la seva pròpia marca que tenia a bé de portar-la els diumenges al bar per tal de que la gent la pogués mirar, tenint en compte que el concepte de mirar es podia aplicar gairebé literalment, en el sentit de que s’acabava mirant l’aparell, ja que rarament la connexió era de bona qualitat i deseguida apareixia un paisatge uniforme i nevat.
Amb el temps es va adquirir una televisió, que fou la primera que va adquirir un establiment públic del poble. El més concorregut, com ja us podeu imaginar, eren els partits de futbol, però també tenien molt d’èxit el Festival del Mediterraneo (antecedent de l’actual Eurovisión), putxinel·lis i també els toros. Tots el espectacles televisius eren anunciats a la pissarra adequadament i la disposició de les cadires també es transformava entorn a aquest aparell.
El negoci va continuar com a tal fins a finals dels anys 70, per a convertir-se després en una sucursal bancària, tal i com la coneixem fins als nostres dies.
__________________________________________________________
“Un café, Tonet” o “un cafetonet”?L’amo, l’Antoni Vidal, era conegut com Tonet; llavors el client que demanava per un cafè no se sabia si emprava el diminutiu de cafè o bé usava el seu nom de pila a l’hora de fer la comanda.
El viatjant
Si hi ha alguna professió que correspon a un clixé forjat durant anys, aquest és el del viatjant que, maletí en mà recorrien tot Catalunya. Eren els temps de quan l’arribada del venedor i del seu mostrari de productes era sinònim d’expectació en molts nuclis rurals, tot carregat de modernitat i de notícies de la capital, quan no existia la televisió.
Barbarella
Abans de convertir-se el bar en una sucursal bancària, durant un breu periode de temps va esdevenir el que en la època es va anomenar "barra americana", anomenat, molt artísticament, com "Barbarella".
Si hi ha alguna professió que correspon a un clixé forjat durant anys, aquest és el del viatjant que, maletí en mà recorrien tot Catalunya. Eren els temps de quan l’arribada del venedor i del seu mostrari de productes era sinònim d’expectació en molts nuclis rurals, tot carregat de modernitat i de notícies de la capital, quan no existia la televisió.
Barbarella
Abans de convertir-se el bar en una sucursal bancària, durant un breu periode de temps va esdevenir el que en la època es va anomenar "barra americana", anomenat, molt artísticament, com "Barbarella".
Acabo de descubriros, lo habia visto en el Facebook del Ateneu pero no habia tenido tiempo de ver la Fulla Digital. Gracias acabo de leer este articulo y me acuerdo de los veranos que era cuando yo más tiempo pasaba en mi pueblo, ya que mi madre es de la Fuliola, Rosa Pérez. Casi 3 largos meses durante los veranos de muchos años y he recordado el cine, mi abuelo Jaume era el acomodador y esas medias partes donde saliamos al bar que describiis a comprar patatas fritas. Gracias de nuevo, estos recuerdos para los que estamos lejos son muy nostalgicos.
Moltissimes gràcies per cuidar i atansar-nos al nostre poble! Endavant amb el format digital! Curiòs tot plegat lo de cal Vidal
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari