TRIBUNA. La tele de cal Vidal

Tribuna

Acabo de llegir, a La Fulla, aquesta petita història sobre cal Vidal i recordant que va ser , el primer lloc públic on hi va haver tele m'ha vingut a la memòria:

Més o menys en aquells temps dels que parla l'esmentat article, a la Fuliola, quan sortíem de l'escola -fa anys, però ja anàvem tots a l'escola, encara que fos en castellano-, com que els deures no ens feien córrer i les activitats extraescolars …, les activitats extraescolars …, bé em penso que encara no s'havien inventat o al menys per La Fuliola, no se'n trobava. Bé doncs, de l'escola anàvem cap a casa ràpid, deixar la cartera, agafar dues llesques de pa amb mitja presa de xocolata -si estaves de sort, potser una presa sencera- i ràpid cap al camp de futbol . Allí es podia veure la varietat de berenars: a part de la xocolata, algú podia portar pa amb oli i sucre, o algun tros de llangonissa seca o fins i tot, alguns pa amb vi i sucre (això avui dia seria de jutjat de guàrdia per als nostres pares) . Això sí, dels bollicaos i família, tampoc no se'n parlava.

Tots en rotllana fotent-li unes bones mossegades al berenar i …, resulta que ningú ha portat la pilota?
 - Josep no vam quedar que avui la portaries tu ?
 - Que va !, la mare me l'ha pres perquè l'últim dia vaig arribar massa tard a casa i ara ves a saber quan me la tornarà (en aquell temps els pares complien les amenaces) .
 - Bé Ramon, ves a buscar la teva.
 - Si home, sempre jo ! I després se’m gasta !
 - Doncs a veure que fem aquí al camp de futbol, berenant ràpid per jugar i sense pilota ?
 - Ei nois!, per allí ve l'Antonio i porta la pilota !
 - Bien !!!!

Últimes mossegades i el berenar enllestit. Ràpidament a fer la tria : escàs !, parells!, un, dos, tres . Escàs, parells, escàs, parells, escàs, parells, escàs, guanyo jo; trio al Ramon i jo al Jaume i així fins que tots estàvem col·locats o amb un equip o a l'altre. Dos jerseis per pals de la porteria i a córrer darrera la pilota.

A vegades arribava un punt que algú deia :
 - Nois, l'hora dels dibujos!
 - Va Joan, vés a cal Vidal a veure si la tele està oberta i qui hi ha!

Això volia dir que si darrera el taulell hi havia la Maria, podíem anar a veure els dibujos animados sense problemes, però si darrera el taulell hi havia el Tonet …, ho podíem provar, però teníem molts nombres que quan estiguéssim asseguts davant la tele …, el Tonet, sense ni dir mitja paraula, sortís de darrera el taulell, anés tranquil·lament en direcció a la tele seguit per les nostres inquietes i tristes mirades i ens tanqués la tele. Nosaltres ens aixecàvem lentament amb el cap baix i sense dir tampoc ni mitja paraula (ni adéu!) sortíem del bar i cap al camp de futbol fins que el dia ens donés llum.

Alguna vegada, però, el Tonet quan sortia de darrera la barra i anava parsimoniosament cap a la tele passava de llarg per sota la tele i no la tancava, se'n anava cap a la cuina seguit per les nostres inquietes mirades. Aquell dia podíem veure tots els dibujos. Jo penso que ho feia expressament, que a la cuina no hi tenia res a fer, però ho feia per fer-nos patir una mica. Serveixi aquests records, com a complement de l'anterior article i un petit i modest homenatge a la Maria i al Tonet, doncs en cap moment hem guardat cap tipus de rancúnia a ningú per aquestes coses i simplement les hem vist com anècdotes de la nostra vida. La prova es que quan ens vam fer ja més grans vam continuar anant a cal Vidal i vam mantenir bona relació amb el Tonet i, no cal dir-ho, amb la Maria, això sí, llavors ja érem clients.

(En aquesta història els personatges són inventats i qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència).

RATO
  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article