LO  PILAR D’ALMENARA
 

Com a un recort de la dominació sarrahina, no dirém si alsat per los alarbs(1) mateixos, pera servir d’atalaya desd’ hont poder avisar oportunamen las incursions del  enemich, o si per los barons feudals del temps de la reconquista, pera los propis motius, alsas magestuos en lo pla d’Urgell entre ls’ pobles de Castellserá, Bell-munt (2) y Agramunt y á mitj’ hora escassa del poblet á qui dona nom (3) lo Pilar d’Almenara. Pot dirse que cap atalaya de tot lo país ha estat may mes ben situada. Y en efecte, de llargás horas alrededor divisas lo celebre y antich pilar (4) semblant a un petit campanar o a un torelló, segons la distancia des que se’ l mira, sino se’ l pren per un jegant de pedra plantat en aquella serra com desafiant las tempestats y ‘ls segles,o com guayta de las antigas etats deixat allí pera presenciar les evolucions de las societats y generacions que á son entorn succesivament van empenyentse. ¿Pero es realment lo Pilar d’ Almenara obra dels alarbs? La tradicio al menos per tal lo suposa, la historia no ho confirma, la filología sembla demostrarho y la arquitectura está mes á favor de la tradició que la mateixa filología. Sa forma cilíndrica semblant á la de molts altres torellons que ‘ls alarbs deixaren en Catalunya, dels que encara se ‘n conserven alguns en los pobles de nostra costa llevantina, fan creurer que es obra alarba, pero hi manca en ell lo  remat o coronament ab lo qual hauría demostrat mellor sa procedencia, si be aquesta en defecte de aquell vol demostrarla la filología. Almenara es paraula alarba, AL-MENARA, faro o fanal, y  ‘s deya també del foch que s’ encenia en las atalayas o torres de bora  ‘l mar y de terra á dins per avisar ò fer la sañal de que s’ acostaban embarcacionbs o tropas enemigas.

Res fora d’estrany, donchs, que ‘ls alarbs de Agramunt, hont s’ habien fet forts, haguessin escollit aquest lloch avansat per alsarhi l’Almenara, al objete de poder ser avisats de quánt passés en l’Urgell y ferse senyals fins á la Segarra, Prades y Lleyda, principals punts d’ estada de la gent sarrahina.

Sa bona alsaria, ademés demostra que ‘l pilar no tingué altre objecte, y en una paraula, tot conspira á creurerho així, fins la tradició y ‘l nom que conservan uns edificis que tenen algún vestiji d’antigüetat, que s’alsan prop del torelló.. Y als que ‘n diuhen en la comarca la mesquita. Per suposat que nosaltres no creyém que aquí hi hagués tal mesquita, pero si hi pogueren tindrer un menzal, que era una posada pública, oberta gratuitamnent als viatjers, hont exerxia la hospitalitat lo Califa y probablement los walís, al ferse independents, essent aquest menzal un dels que hi podía haber en lo camí á nostra montanya. Lo menzal alarb fou susbtituhit despres per nostras ventas y posadas públicas.

Convida á fé á la meditacio la presencia d’aytal monument arqueológich al qui per primera vegada passa per sos peus al anar o tornar d’Agramnut ò dels pobles que á son voltant y á poca distancia s’alsan.Que fou Castell alarb no ho pódem creurer, per estar un poch distant d’Agramunt y no ser costum entre élls l’alsarne en llochs deshabitats, y res hem trovat tampoch per hont deduir pogues ser Castell de feudalisme, ni es la forma del torelló la de una torre del homenatje, qual ofici podría atribuirseli per sa alsaria. Per altra part, cap vestiji te en tot son  entorn que testimonie haverhi hagut allí una formidable fortalesa á la que la citada torre había de correspondre, Puig fora de un tros de fosso que  ‘l rotlla per la part superior de la serra pera fer los oficis de canal de desaigüe y un enderroch ó solaments de un petit mur en la part baixa com si fos posat para evitar lo desmoronament de la terra des sos peus, res mes se veu que fasse sospitar la existencia de mes fortalesa que  ‘l citat torelló, lo qui per altra part, careix de porta y al qual, sens dubte, debían pujar los guaytas  allí destacats per una escala o altre conducte subterrani. La torre que es vuyda, degué tindrer varios compartiments; ara tal com mostra la lámina, derruida en un bon tros en son coronament, foradada y malmesa.

Per lo demés, no pot la imaginació contindrer son vol apenas la divisa. Si la pren com atalaya alarba qué de recorts no porta al ánima dels temps de la gent mahometana; si restos de un Castell feudal, altres tants, poétichs y esgarrifossos ensemps venen a ferirla de sopte. Y ara se imagina veurehi coronant sas almenas una quánts caps ab negra y llarga barba, rostre moreno y ulls brillants, ab que contrasta la blancor del alquicel, la ballesta penjada á la espatlla, la vista atenta á tots indrets, regirant l’encontrada, ara en mitj de negra nit se li figura veurehi rohja resplandor de foch com qui avisa l’ entrada del enemich, que de sopte y á ma armada saqueixa la vehina vila, o be escolta la mágica cantarella del cristià que en ella hi vetlla, com ans hi había vetllat lo fill del islám, si bé aquest ab continua zozobra, mes tranquil éll ja després de la reconquista, y atent sols a la veu del, que, pelegrí i viandant, busca la vereda del proper castell o de la suspirada vila, terme de son romiatje(5).

Eixos recorts, grats sempre pera qui li es simpatihc lo passat y ab son esment gosa, l’hi assaltan bell punt veu lo Pilar d’Almenara; mes s’apropa á éll, lo contempla, y al trovarse en lloch del torelló ab sas almenas y matacans y la alarba ó cristiana guayta, ab la osamenta tan sols de la antiga atalaya árabe, s’adona llavors de que tot quant ha vist y sentit ha sigut un somni  y la realitat li demostra que sols ha fet ab sa imaginació una excursió pels temps passats, dels que n’es un recort material lo Pilar d’Almenara. La reflexió pren aviat son domini y veu allavors que ‘s trova en lo segle del comers y de las fabricas, del vapor y de la electricitat, de las ideas y aspiracions novas. Y fa via avant y pronte s’oblida lo passatjer del guayta d’Almenara, al ourer (6) lo soroll del cotxe que passa brunzent per la carretera ó al escoltar la xiulet de la locomotora, que, ab son bramul estrident, com heralt del pervindre, anuncia lo transitori de la vida de las societats y  ‘ls pobles, quals fets esta encaregada de ferne la historia. Pero la historia es la mestra de la vida. Estudiém, donchs, y meditém sas  planas.