Avui fa just 40 dies del dia de Nadal. Per la cristiandat és el dia de la Candelera i commemora la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem i la Purificació de la seva mare Maria. Pels jueus d’aquella època, la llei de Moisès ordenava que 40 dies després que una dona hagués donat a llum, havia d'anar al temple a presentar el nounat als sacerdots i fer una petita ofrena, i  a més, es feia un ritus de purificació de la mare. Així que segons l'actual tradició cristiana, el 2 de febrer, Maria i Josep van anar a presentar el seu fill als sacerdots. Però no sempre s’ha celebrat per aquestes dates. Fins el segle VI es celebrava als quaranta dies de la Epifania dels Reis Mags, el 15 de febrer, una de les festes litúrgiques més antigues, més que el Nadal.
 

La festa de la Candelera és d’origen oriental, i no s’introduí en la litúrgia d’occident fins el segle VII. Al final d’aquest segle ja estava estesa per tota Roma i en gairebé tot Occident.  En un principi, es celebrava la Presentació de Jesús més que la Purificació de Maria. 

La Presentació del Nen Jesús i la Purificació de Maria és una de les festes més antigues de les tributades a Maria durant l'any. Fou introduïda a la litúrgia cristiana pel papa Gelasi I l'any 496, per fer front a les festes purificatòries paganes, sobre tot a les lupercalies, una exaltació de la fertilitat que es celebrava des de temps immemorials i en la qual, dos grups de joves pujaven a una gruta, i després de sacrificar alguns animals, baixaven corrents despullats i nomes tapats amb la pell de l’animal sacrificat, fuetejant amb tires de pell a tots aquells que es trobessin en el seu camí, especialment a les dones, ja que creien que així les feien fecundes. La festa era frenètica i desenfrenada, no és estrany que no li agradés al papa Gelasi I.
 

En la seva aparició van influir també altres tradicions gregues i romanes anteriors que es celebraven per aquestes dates. Existien creences romanes relacionades amb el mite grec de Persèfone (o de nom de soltera Core), la deessa grega de l'Hades, el món dels morts, identificada en Roma com Proserpina. Les celebracions en honor a Persèfone es feien els primers dies de febrer, i en elles es recordava la desaparició d’aquesta deessa. El mite explica que la noia donzella Core, passejava un dia collint narcisos quan el deu de l'inframón, Hades, enamorat d’ella, la rapta i la força a ser la seva esposa. La pobra noia no vol, però Hades s’ho manega per que la innocent mengi una magrana. Core només en menja sis grans, però la tragèdia es servida: qui menja aliment del món dels morts, es queda al món dels morts. Ara ja no es diu Core (filla), ara es diu Persèfone (la que porta la mort), la reina de l’inframón.
 

Però la mare de Persèfone era Demeter (la mare, deessa mare o mare distribuïdora), la deessa grega de l’agricultura, nutridora de la terra verda i jove, cicle vivificador de la vida i la mort, protectora del matrimoni i se la venerava  com a la “portadora de les estacions”. Així que la pobra deessa mare, es va posar a buscar desesperadament la seva filla, per prats, boscos i camins, acompanyada d’un grup de dones, les ménades, que duien torxes per il·luminar-se en la foscor.
Els romans tenien la costum de celebrar durant les Parentaliauna processó amb petites espelmes beneïdes, que feien els romans vestits de negre, fins als cementiris per guiar les ànimes dels familiars difunts (parents).
 

Fins a finals del segle XIX perduraren reminiscències d’aquest mite de l’antiguitat clàssica, ja que ens les misses que es celebraven el dia de la Candelera, moltes dones seguien ritus relacionats amb la fertilitat o per a protegir els seus fills. Per exemple, a Santiago de Compostela, les dones que havien estat mares creien que la llum de les espelmes que encenien aquell dia a les esglésies, eren la única llum que podien veure en tot l’any els nadons que havien mort sense ser batejats i que es trobaven al Limb.

 

Tornant, al mite de Persèfone, algunes versions diuen que la mare, Demeter, tant desesperada estava buscant la filla, que va oblidar les seves funcions com a deessa de l’agricultura. Altres diuen que fou per ràbia, que va castigar la terra amb un hivern sense fi. En tot cas, veient la destrucció de la terra, Zeus va intervenir i aconseguí que Hades deixés sortir Perséfone al món dels vius durant 6 mesos a l'any, ja que nomes havia menjat 6 grans de magrana. Així s’explicaven les estacions i el cicle de mort-resurecció: quan Persèfone visita el mon dels vius, la seva mare Demeter, de contenta , allarga les hores de llum, les llavors germinen sota la terra, la fertilitat es prepara per sortir als camps; però quan ha de tornar a l’Hades, la deessa mare entristeix, la nit guanya a la llum, la foscor i el fred dominen el mon fins que torni Persèfone i la vida reneixi.
 

És un mite molt bonic, no només per la història en si, si no perquè ens connecta amb el present i amb el passat llunya. Amb el present, perquè la processó amb espelmes que feien els romans per la parentàlia,  ha perdurat fins avui a les esglèsies de tots els pobles, amb la celebració de la Candelera, i en molts pobles podíem trobar reminiscències d’aquesta relació materno-filial: en moltes processons de La Candelera, hi participaven dones que havien infantat durant l'any anterior, dones embarassades, dones que havien perdut un infant o dones vídues, no són rares les costums d’atribuïr a les espelmetes d'aquest dia, la predicció de futurs embarassos, de bessonades o la capacitat de protegir d’alguna manera els infants. Amb el passat llunyà, el mite de Persèfone ens connecta amb els atributs de moltes deeses arcaiques, nascudes en la mentalitat humana degut a les necessitats agrícoles i de subsistència dels antics pobles indoeuropeus.
Donat que eren dos les forces principals que movien la vida de les comunitats agrícoles i ramaderes: la fecunditat i la fertilitat, als pobles de la prehistòria els preocupava moltíssim que l'hivern s'acabés: si s'allargava un xic més, per ells podia suposar la mort.

Més enrera encara.
 

Així  que la tradició d’aquesta celebració es remunta a mil·lenis. Pels nostres avantpassats llunyans també era una festa de la llum, però el que celebraven era el retorn, després dels curts dies d’hivern, de la llum del Sol. Aquest mes, era un moment important per molts d’aquests pobles de l’antiguitat, estem parlant dels Ibers, com els nostres antics veïns de Tornabous, o dels pobles assentats en les Gal·lies i la Bretanya a França, Irlanda, Escòcia, Gran Bretanya a les Illes Britàniques, pobles que actualment coneixem com a Celtes o Gals (com l’Astèrix). En l’hemisferi Nord, el febrer és el moment en el que es fa pales que el Sol comença de nou a recuperar la seva força per escalfar la Terra, els dies es van fent més llargs, les llavors germinen sota terra i les ovelles estan ja en condicions per a la lactància.
 

És, en definitiva, el mes en el que desperta la fertilitat en la natura, preparant-se per la seva explosió en la primavera. I per a fer-ho sagrat, els celtes tenien una deessa mare de la terra: Brigantia o Brigit i una celebració: Imbolc o Ambiwolka. 

Imbolc és una de les quatre principals festivitats del calendari celta precristià, diferent al nostre, per que per a ells, la festivitat es donava just al mig de cada estació. A mig hivern, el dia va tenint mes hores que la nit, però lo important per a ells era que les llavors començaven a germinar sota terra.  Per això la celebració de l’Imbolc, alguns antics autors la signifiquen com a lactància, o part, o l’època en la que es munyen les ovelles. De totes maneres, era una festa de les llums, de la purificació i de la fertilitat. Reneix la vida i els dies s’allarguen i era costum encendre més llums i focs per a pal·liar la falta d’hores de llum, o per “animar” al Sol a que es quedi mes estona. En aquestes cultures antigues era comú l’animisme, el pensar que les coses tenen ànima, per tant, creien que podien propiciar que vingués el bon temps, si feien fogueres. Per nosaltres és un pensament molt simple, però per ells era bàsic: si faig llum i calor, la llum i la calor vindran.

En la pel·lícula “Atrapat en el temps” es celebra el Dia de la Marmota, en la versió original Groundhog Day, tradició que van portar a Amèrica emigrants anglesos i sobretot alemanys. La gent es troba al poble de Punxsutawney (Pensilvània), per veure si una marmota que anomenen Phil, es desperta o segueix dormint, per saber si s’acaba o no l’hivern. Aquesta festa és sens dubte un fòssil cultural de l’antic calendari celta de les estacions.
 

Estem de sort, i també trobem d’aquests fòssils a casa nostra. Tradicionalment, aquesta s'ha considerat una data per pronosticar la meteorologia. Al punt mig exacte entre l'inici i la fi de l'hivern, per la qual cosa el poble n’ha seguit fent del dia un observatori de predicció climàtica, com es reflecteix en la coneguda dita "Si la Candelera plora, l´hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu".  Aquest dita té dues interpretacions, la més coneguda és que si plou per la candelera, el bon temps arribarà aviat i si no, l’hivern durarà una mica més. L’altra interpretació, és que si la nit de la Candelera hi ha lluna nova, és quan la primavera s'avança; si, per contra, hi ha lluna plena la primavera tardarà més en arribar.
 

Així, sobre el significat de la Candelera en la vida agrícola i de pasturatge queda constància en refranys tradicionals en els que la saviesa popular ens transmet les seves creences:
 

A Portugal: Se a Senhora da Luz chorar, está o inverno a acabar. Se a Senhora da Luz rir, está inverno para vir. En aquest refrany, perviu l’atribut d’una antiga divinitat pagana, La Senyora de la llum.
 

A Galicia: Pola Candeloria mitá do inverno vai fora. Se a Candeloria chora vai o inverno fora; se rí, o inverno quer vir; mais cal chorar, cal rir, medio inverno está por vir
 

A Irlanda: 'If Candlemas Day be bright and clear, there'll be two winters in the year', “si el dia de Candlemas es lluminós i clar, hi haurà dos hiverns en l’any.”

 

Festes fòssils

Durant aquests dies tenen lloc manifestacions festives com l'Entrada de branques florides o els Balls i Festes de l'Ós, l'animal mític que aquesta nit surt del cau per saber si ha de seguir hivernant o no.

Una creença popular, estesa a les zones muntanyoses del continent europeu, és que pels volts d'aquesta data els óssos desperten de la hibernació: "Per la Candelera, l'ós surt de l'ossera". Així que avui, els ossos es desperten i bé o miren el temps que fa, o miren com esta la Lluna i segons el que veuen, es queden a dormir per quaranta dies més o surten del seu cau.
Aquesta creença ha generat en moltes poblacions catalanes una manifestació festiva anomenada el Ball de l'Ós o Ball de l'Óssa en què un o més homes acompanyen o persegueixen un altre que va disfressat d'aquest animal, en alguns pobles, hi ha més d'un que fa l'onso. Els personatges que hi participen, fan diverses bromes amb els que són per allà. El ball encara és ben viu en diferents municipis dels Pirineus. Per tant, la tradició de que uns homes disfressats amb pells d'animals baixin al poble per fer el bèstia, perdura encara que l'orígen es perd en la nit dels temps. 



Per si us animeu, aquí teniu uns quants pobles on encara fan aquesta divertida festa.

Entrada de la Flor a Torrent (l'Horta Oest). Una antiga cerimònia per afavorir el renaixement primaveral.
Festa de l'Onso a La Mata (els Ports de Morella)
Festa de l’ós a Arles de Tec (el Vallespir), o de Prats de Motlló (el Vallespir), o a Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir)
Per a més informació, no dubteu en visitar la pàgina www.festes.org

Per cert, com esta avui la Lluna? S'acabarà l'hivern?